Votar al país veí

És un pri­vi­legi que et dei­xin votar en les elec­ci­ons del país veí. Qui no vol­dria triar amb el seu vot el pre­si­dent dels Estats Units, o par­ti­ci­par en les elec­ci­ons ale­ma­nyes, o ita­li­a­nes, o fran­ce­ses. Sobre­tot perquè el resul­tat de tots aquests comi­cis ens afec­ten d’una manera o d’una altra. Als qui ens agrada votar, ho votaríem tot i resulta que a nosal­tres ens dei­xen votar aquí al cos­tat. Cer­ta­ment, no ens ho dei­xen fer a casa nos­tra per deci­dir els nos­tres des­tins, però sí que ens dei­xen inci­dir en els seus, que en bona part són els nos­tres, siguem inde­pen­dents o no en siguem. Algun dia dei­xa­rem de poder votar en les elec­ci­ons espa­nyo­les, però men­tres­tant, com hem vist, el vot dels inde­pen­den­tis­tes al Congrés ha fet caure dos pre­si­dents espa­nyols. La nit del 28-A, podria ser que guanyés un tri­par­tit d’ultra­dreta o que el PSOE s’aliés amb Ciu­ta­dans, però també podria molt ben ser que tor­nes­sin a cal­dre els vots de l’inde­pen­den­tisme per apun­ta­lar un pre­si­dent espa­nyol. Davant la pos­si­bi­li­tat real, habi­tual, que la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya depen­gui dels vots dels cata­lans, la llista ja està feta. La llista de con­di­ci­ons, vull dir. En pri­mer lloc, l’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació super­vi­sat per instàncies inter­na­ci­o­nals i, també, la fi de la repressió, que implica l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics i el retorn dels exi­li­ats. L’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació ja seria una con­cessió per part cata­lana, perquè l’1-O ja vam deci­dir, però en el marc d’una nego­ci­ació amb l’Estat per acor­dar una sor­tida política al con­flicte s’entén que tot­hom ha de cedir en alguna cosa i l’auto­de­ter­mi­nació és un dret que s’ha de poder exer­cir tants cops com es vul­gui, espe­ci­al­ment si, de manera pac­tada, es gau­deix de més garan­ties. Pas­sat el 28-A, sense la llosa d’unes elec­ci­ons a tocar i havent-se tret del damunt alguns barons moles­tos en les pròximes autonòmiques, Pedro Sánchez hau­ria de tenir menys pors. Però no hi ha d’haver ni xecs en blanc, ni paga­ments per avançat, ni papers mullats, sinó “fets, no parau­les”, que deia el PSC.