El zoològic

El pare va rebre l’encàrrec de dibui­xar els ani­mals del zoològic de Bar­ce­lona per il·lus­trar els panells infor­ma­tius de davant de cada gàbia, i si feia festa de col·legi l’acom­pa­nyava. M’hi avor­ria. Cap res­po­nia a les expec­ta­ti­ves: els lle­ons endor­mis­cats, les gira­fes encar­ca­ra­des, els rino­ce­ronts des­con­jun­tats, els hipopòtams qui­ets com una roca, els ele­fants amb la trompa oscil·lant sense deci­dir-se a fer res... Només les mones arti­cu­la­ven movi­ments dis­trets. El cine dels dis­sab­tes ofe­ria dels ani­mals imat­ges més vives. Anava a esmor­zar prop de la Dama del Parai­gua. La senyora repre­sen­tada tam­poc no feia res. Qui es recorda de la Dama del Parai­gua? En aquell temps era més símbol de Bar­ce­lona que ara la Sagrada Família.

Vaig tri­gar pot­ser qua­ranta anys a tor­nar al zoològic. L’hora de la visita va coin­ci­dir amb la de dut­xar els ele­fants. Els vaig veure molt con­tents, diria entu­si­as­mats. Els lle­ons seguien dor­mint, però és que, com ens ense­nyen els gos­sos i els gats, els mamífers ten­dei­xen a la dor­mició i a des­vet­llar-se només quan tenen gana o per anar a pas­seig. Els humans, si a base de dis­ci­plina no haguéssim con­cen­trat a la nit les hores de dor­mir, ens pas­saríem el dia fent becai­nes. Ja m’ho sabran dir quan es jubi­lin. O el dia que els robots ens ho facin tot. El cine dels dis­sab­tes era fals: els ani­mals sal­vat­ges tenen tendència a la immo­bi­li­tat. Quan s’eixo­ri­vei­xen és per fer una mal­dat. La feina al camp, a la fàbrica o als des­pat­xos està pen­sada perquè no anem a quei­xa­la­des per pro­veir-nos d’ali­ment quan ens des­per­tem.

L’alcal­dessa Ada Colau vol tan­car el zoo i indul­tar els esta­dants. La idea és que els ani­mals han de viure en els seus pai­sat­ges natu­rals. No sé què dir-li ni si els ani­mals hi esta­rien d’acord. Hi ha a les saba­nes qui dutxi els ele­fants? L’altre dia vaig veure en un docu­men­tal com una ban­dada de pan­te­res en per­se­guia una de gira­fes. L’objec­tiu era immo­bi­lit­zar-les par­tint-los les cames. Des de la seva alçada, les gira­fes del zoològic obser­ven molt tran­quil·les les pan­te­res que no les poden ata­car ni pen­sen a fer-ho perquè els die­tis­tes del parc els ofe­rei­xen la carn pelada i desos­sada. Hi ha ani­mals que trien viure al zoològic: les for­mi­gues, les ves­pes, els par­dals, els coloms... Quan anava al parc els for­mi­guers m’havien arri­bat a dis­treure més que els ossos mig des­ma­iats. Però si pres­cin­dim de les mones, ¿qui ens farà refle­xi­o­nar d’on venim i quina fila fem per molt que ves­tim d’Armani?

El pare va il·lus­trar un car­tell que con­vi­dava a visi­tar el zoo. S’hi veia un home tan­cat en una gàbia i un ele­fant lliure obser­vant-lo. Ada Colau hau­ria apro­vat la iro­nia. Nosal­tres també: si els ani­mals no han d’estar entre rei­xes, molt menys els homes pacífics que recla­men el seu hàbitat.