Un clam per la diversitat

Oca­si­o­nal­ment, passa que et tro­bes amb un lli­bre, una obra de tea­tre, una cançó o una expo­sició que t’atrapa, et com­mou i et fa refle­xi­o­nar en pro­fun­di­tat. És el cas de la mos­tra dedi­cada a Lorenza Böttner a La Vir­reina Cen­tre de la Imatge de Bar­ce­lona, que va fina­lit­zar a la pri­me­ria de febrer. El xoc que gene­rava l’expo­sició pre­cisa d’un pòsit per pair-la i endreçar les idees que sor­gei­xen de cons­ta­tar com un món ocult se’t fa evi­dent i t’assalta de forma abrupta.

Sí, l’expo­sició Rèquiem per la norma, comis­sa­ri­ada per Paul B Pre­ci­ado, ha estat una des­co­berta majúscula de l’artista, una transgènere sense braços que pin­tava amb la boca i amb els peus. La tra­jectòria de Lorenza Böttner (Punta Are­nas, Xile, 1959 - Munic, Ale­ma­nya, 1994) repre­senta, tal com s’expli­cava a l’expo­sició, “una de les crítiques més agu­des als pro­ces­sos de dis­ca­pa­ci­tació, des­se­xu­a­lit­zació, inter­na­ment i invi­si­bi­lit­zació a què són sot­me­sos els cos­sos amb diver­si­tat fun­ci­o­nal i els cos­sos transgènere. Mit­jançant la foto­gra­fia, la pin­tura i la per­for­mance, la seva obra cons­ti­tu­eix un himne a la dis­sidència cor­po­ral i de gènere”. És així, la mos­tra reben­tava el pen­sa­ment con­ven­ci­o­nal, des del ves­sant artístic fins també a les rela­ci­ons entre el que con­si­de­rem nor­mal i el que ente­nem que és patològic. “L’obra de Böttner qüesti­ona i deses­ta­bi­litza les rela­ci­ons de poder entre mas­cu­li­ni­tat i femi­ni­tat, vali­desa i inva­li­desa, però també entre pin­tura i dansa, entre dibuix i per­for­mance, i reclama una altra epis­te­mo­lo­gia, una altra manera de mirar i de nar­rar que redis­tri­bu­eixi i demo­cra­titzi els cos­sos i els òrgans (mans, peus, boca, pell...) en la pràctica artística.”

La bio­gra­fia de l’artista és abso­lu­ta­ment inu­sual: nas­cuda com a Ernst Lorenz Böttner a Xile, en el si d’una família ale­ma­nya, als 8 anys va tenir un acci­dent en què va per­dre els dos braços. Edu­cat a Ale­ma­nya, en Lorenz va estu­diar amb nens amb defor­ma­ci­ons i va ser trac­tat com a dis­ca­pa­ci­tat, però més enda­vant va optar per un camí lliure i radi­cal enfron­tant-se al diagnòstic mèdic i a les expec­ta­ti­ves soci­als: va estu­diar a l’Escola Supe­rior d’Art de Kas­sel i es va ini­ciar en la pin­tura i a fer per­for­man­ces encar­nant una iden­ti­tat feme­nina sota el nom de Lorenza Böttner. Més enda­vant, es va mudar a Bar­ce­lona l’any 1982, on va rela­ci­o­nar-se amb diver­sos artis­tes locals, i, deu anys després, l’any 1992, es va con­ver­tir en Petra, la mas­cota dels Jocs Paralímpics dis­se­nyada per Maris­cal. Dos anys més tard, la Lorenza va morir als 33 anys, per com­pli­ca­ci­ons rela­ci­o­na­des amb la sida.

Després d’una mos­tra del seu tre­ball a la Docu­menta 14 de Kas­sel, aquesta expo­sició ha estat la més com­pleta dedi­cada mai a Lorenza Böttner, duent a terme una pro­posta excel·lent que no només era un apas­si­o­nant des­co­bri­ment de l’obra i de la figura de l’artista, sinó també un clam total­ment vigent pels drets de les per­so­nes transgènere i amb diver­si­tat fun­ci­o­nal i una rei­vin­di­cació al seu dret a ser. Una expo­sició real­ment com­mo­ve­dora, que et fa pen­sar, d’aque­lles que t’acom­pa­nyen per sem­pre.