Just abans, just després

A punt de clau­su­rar-se l’expo­sició de guai­xos de Char­lotte Salo­mon a Pedral­bes, em trobo a la taula La mesura dels nos­tres dies, el lli­bre d’una altra Char­lotte, Char­lotte Delbo, que també va ser depor­tada a Auschwitz però que va sobre­viure per expli­car-ho. Me l’envia la com­pa­nya Valèria Gai­llard, que ha assu­mit per a Club Edi­tor la missió de donar a conèixer al lec­tor català aquesta autora cab­dal de la lite­ra­tura de l’holo­caust, amb una dedi­catòria que fa estre­mir: “Et faig arri­bar aquesta obra que he traduït amb el cor encon­git però con­vençuda d’acom­plir no sé quina tasca que pot­ser tu sabràs enten­dre.” Quan l’acabo de lle­gir, amb un ennuec, corro a bus­car els guai­xos de l’altra Char­lotte, aque­lla vida que esclata per totes ban­des a les seves vinye­tes tot i el destí tenebrós que pre­fi­gu­ren, per con­fron­tar el text de l’una amb les imat­ges de l’altra, i m’hip­no­titza el buit que queda al mig, com el forat que deixa la peça que falta en un tren­ca­clos­ques inconclús. Sem­blen els dos caps un nus bru­tal que s’estreny més com més pro­cu­ren sepa­rar-se’n, l’una a la porta dels camps nazis, l’altra a la sor­tida. La seqüència que traça Char­lotte Salo­mon en els seus dibui­xos és la d’una jueva ale­ma­nya de bona família –encara que sem­brada de suïcidis– a mesura que va pre­nent consciència d’un món que s’enfonsa. Ni una sola làmina reflec­teix, però, la seva entrada a Auschwitz perquè, emba­ras­sada de cinc mesos, va ser gase­jada el mateix dia que va arri­bar-hi. El lli­bre de Char­lotte Delbo, en canvi, últim volum d’una tri­lo­gia que Club Edi­tor anirà publi­cant en ordre invers, comença dues dècades després de l’alli­be­ra­ment, quan deci­deix donar veu a les com­pa­nyes de cap­ti­veri per saber com van tor­nar a la vida, després d’allò. L’ús del neu­tre és obses­siu, com si no hi hagués un nom ade­quat per refe­rir-se a l’existència que havien tin­gut allà, aquell lloc del qual, inex­pli­ca­ble­ment, van tor­nar. Alguns n’han dit el “mal abso­lut”, el “mal radi­cal”, però posar-hi un llistó, encara que sigui super­la­tiu, pot­ser és una forma de, mesu­rant-lo, rebai­xar-lo, i aques­tes dones no tenen pas ganes de donar nom a gaire res, si no és a l’estu­por de des­co­brir que en lli­ber­tat també hi havia gent que moria (“no se m’havia acu­dit que es pogués morir fora del camp”); que tota la seva reserva de records la van exhau­rir allà, i “ara res no pot omplir l’abisme entre els altres i jo, entre jo i jo”; que “la memòria se’n va a tires, com tires de pell cre­mada”; que plo­rar és una gràcia que els con­ti­nua sent negada, igual que el son, perquè de nit pen­sen, “pen­sen con­tra els murs”, i perquè de tot­hom qui tro­ben pel car­rer en sos­pe­sen les mans, els ulls, els lla­vis, per saber quin d’ells, allà, les hau­ria aju­dat a cami­nar, els hau­ria donat una mica de la seva aigua.