Acantonats

Un direc­tor de cinema, Spike Lee, en rebre un dels pre­mis Oscar d’enguany, ha apro­fi­tat el moment per mani­fes­tar la seva opinió política, com si estigués en els pre­mis Gaudí. Ha recor­dat a Hollywood i al món que l’any que ve toca ele­gir pre­si­dent –per cert, és una sort tenir elec­ci­ons a data fixa, no com aquí, que es fan quan li sem­bla al govern ces­sant– i que hem d’estar tots en el cantó cor­recte de la història (“on the right side of his­tory”). No sorprèn gens que s’inflami en con­tra de la ree­lecció de Trump i a favor del, encara des­co­ne­gut, can­di­dat demòcrata; però això de divi­dir els elec­tors entre els que fan la tria cor­recta i els que en fan una d’incor­recta és bai­xar el pri­mer escaló de la dava­llada al tota­li­ta­risme. La pri­mera pre­missa de la democràcia és que els elec­tors saben què fan i són igual­ment res­pec­ta­bles, que tots voten en consciència i en defensa dels seus interes­sos. El pre­si­dent Torra també ha dit vega­des que el seu govern està en el cantó cor­recte de la història, però s’absté d’apli­car la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica, per no pren­dre més mal. Tan bon punt un règim pro­clama tenir a favor seu el vent de la història, deixa de con­vo­car elec­ci­ons lliu­res, sem­pre ha sigut així. Si la història té un sen­tit, si ens porta a alguna meta pre­fi­xada, convé dei­xar-ho al debat filosòfic. Val més pen­sar que és un conte expli­cat per un idi­ota, ple de soroll i fúria, que no sig­ni­fica res, com diu Mac­beth, que no pas dei­xar que els polítics ens divi­dei­xin entre bons i dolents i ens vul­guin fer creure que ens guien pel bon camí.