L’amnèsia

Diu­menge pas­sat, enmig del parèntesi d’aquest judici colo­ni­a­lista –que si no fos tan greu sem­bla­ria només l’spin-off d’un espec­ta­cle tea­tral de La Cubana–, hi va haver dos ines­ti­ma­bles moments de cosi­fi­cació de la Història. D’una banda, Pedro Sánchez visi­tava les tom­bes d’Anto­nio Mac­hado i Manuel Azaña. Publi­ci­tat com un tri­but a la memòria històrica de l’exili repu­blicà, Sánchez va haver d’inter­rom­pre els seus dis­cur­sos tant a Cot­lliure com a Arge­lers de la Marenda arran dels crits dels mani­fes­tants que s’havien con­cen­trat per recor­dar-li els actu­als pre­sos i exi­li­ats polítics cata­lans. El cordó sani­tari amb què la guàrdia pre­to­ri­ana cus­to­di­ava Sánchez, no només sepa­rava els dos bàndols assis­tents a l’acte, sinó que deli­mi­tava men­ta­li­tats i galàxies morals molt dife­rents. De l’altra banda, aquell mateix ves­pre, Jordi Évole i el pro­grama Sal­va­dos auto­ce­le­bra­ven aquesta negligència doble­ment obli­dada que sobre el cop d’estat del 23-F, el fals docu­men­tal Ope­ración Palace va rubri­car ara fa cinc anys. Sánchez i Évole con­ce­le­bren una memòria amnèsica, este­ri­lit­zada i fos­si­lit­zada: una memòria ino­fen­siva, sense impli­cació ni con­seqüències en el pre­sent. “Els intents de man­te­nir viva la memòria de les per­so­nes en lloc d’elles matei­xes és tan­ma­teix el més gran que ha acon­se­guit fins ara la huma­ni­tat”, observa de manera mordaç Elias Canetti a La província de l’home. El tri­but de Sánchez a un cert exili és, de nou, una vella pan­ta­lla per esqui­var l’exili del pre­sent. Évole va refu­sar la cre­ació de sen­tit a través del com­promís amb la veri­tat, i va apos­tar per inun­dar de nova opa­ci­tat un feno­men ja prou enfos­quit de per si: el cop d’estat del 23-F. Sánchez i Évole ofi­cien una eterna missa negra: denun­ciar un oblit per con­ti­nuar pro­pug­nant la mateixa lògica que l’oblit denun­ciat.