Per la cara

Diuen que ara, perquè el cai­xer automàtic et dis­pensi diners, no caldrà intro­duir-hi cap número d’iden­ti­fi­cació secret, sinó que n’hi haurà prou d’exhi­bir-li la cara. És rar, perquè quan no hi havia cai­xers auto­ma­tit­zats, sinó que havies de pas­sar pre­cep­ti­va­ment per la taqui­lla del banc per a qual­se­vol gestió, l’empleat et dema­nava mil iden­ti­fi­ca­ci­ons, i això que et veia la cara i que pot­ser t’era amic o parent i que la nit abans havies sopat amb ell. Els cai­xers sabran dis­tin­gir els bes­sons o les sem­blan­ces rao­na­bles? Sabran que aquell dia ens hem lle­vat amb uns graus de febre i estem grocs com un ciri o ence­sos com una flama? Detec­ta­ran can­vis de maqui­llatge? I el pas dels anys? Aquesta foto meva que il·lus­tra aquests arti­cles comença a tenir uns anyets. De moment pot anar tirant. Hi haurà un dia, però, que no m’hi reco­nei­xeré i l’hauré de can­viar. El cai­xer serà més afa­ble i em veurà sem­pre més jove del que soc, sem­pre igual? Per car­na­val m’hauré de treure la màscara, això ja ho entenc. Anar amb una màscara al banc havia estat senyal d’atra­ca­ment. Un mal­fac­tor m’assal­tarà els estal­vis amb una màscara amb les meves fac­ci­ons? Alguns sos­te­nen que tots tenim un doble en un punt o altre del pla­neta. Un cai­xer de Syd­ney ser­virà els meus diners al meu clon? O jo em faré ric perquè soc igual que aquell senyor que extrau petroli a Texas?

Aques­tes coses les dic per donar pei­xet i entre­te­ni­ment als lec­tors del futur, si és que un dia tro­ben aques­tes notes. Cada gene­ració fa mofa de l’ante­rior. Tu aga­fes un diari de pocs o molts anys enrere i et fa riure com els comen­ta­ris­tes d’ales­ho­res s’excla­ma­ven per l’enllu­me­nat de gas, que podia into­xi­car la gent; per la presència de cot­xes amb motor d’explosió, que espan­ta­rien els cavalls; per la velo­ci­tat dels trens, que podia afec­tar el cer­vell dels viat­gers; per la mini­fal­di­lla, que faria aug­men­tar la con­cu­piscència... Els cai­xers ens lle­gi­ran la cara. El fet farà riure quan d’aquí a uns anys lle­gei­xin els cer­vells o quan hagin des­a­pa­re­gut la moneda i els cai­xers i les transac­ci­ons es facin d’una altra manera. De quina? “Mira que fa riure: no s’ho podia ima­gi­nar.” Els nos­tres avis van ima­gi­nar que el telèfon –el fix– per­me­tria veure la cara de l’inter­lo­cu­tor, no que un telèfon trans­por­ta­ble de but­xaca faria veure el món sen­cer. Pas­sats els anys, la ciència-ficció acaba sent un apar­tat del gènere còmic.

El meu cai­xer té sen­ti­ments. Sem­pre treu els diners per la ranura contrària a la cor­recta, la que diu “ingres­sos”. No vol­dria donar-me’n, sinó que n’hi donés. Freud li hau­ria d’estu­diar l’acte fallit i Cai­xa­Bank feli­ci­tar-lo per la indi­recta que cada cop em diri­geix. Ja m’ha començat a escru­tar la cara, que apa­reix espec­tral en una pan­ta­lla. Jo no m’hi reco­nec. Ell, sí.