Per la justícia climàtica

Fri­days for Future és una mobi­lit­zació estu­di­an­til per la justícia climàtica i una onada inter­na­ci­o­nal d’aire fresc i rei­vin­di­ca­tiu con­tra la inacció dels governs i la par­ti­tocràcia. El mis­satge, no ho defu­gim, va diri­git també a Cata­lu­nya. Alguns fun­da­dors de l’eco­lo­gia política ens vàrem vin­cu­lar a l’ANC, a JxCat i segui­da­ment a la Crida amb l’ideal de tre­ba­llar per una República ecològica. Con­fi­ats que estem par­ti­ci­pant en unes estruc­tu­res trans­ver­sals, inno­va­do­res i assem­bleàries pen­sa­des pel segle XXI. No estem reei­xint, però, com esperàvem. La res­posta dels nos­tres diri­gents és sem­pre aque­lla que va fer popu­lar el pre­si­dent Pujol: “Ara no toca.” Pri­mer, la inde­pendència, després ja dis­cu­ti­rem si tan­quem o no les nucle­ars (tot i que el PSOE ja ha pac­tat amb les elèctri­ques deu anys més de vida útil); com nete­ja­rem els nitrats que con­ta­mi­nen les aigües freàtiques; si dei­xa­rem o no urba­nit­zar més el lito­ral o si esta­bli­rem una fis­ca­li­tat ambi­en­tal i peat­ges per dis­mi­nuir la greu con­ta­mi­nació de Bar­ce­lona.

Els experts en ciències de la Terra ens indi­quen que en la dar­rera dècada del Procés, dis­trets i pre­o­cu­pats per la greu situ­ació política que patim, s’ha produït una regressió de la qua­li­tat ambi­en­tal del ter­ri­tori i un incom­pli­ment de la tran­sició energètica. Un exem­ple: el col·lapse que patei­xen les ener­gies reno­va­bles. Eco­no­mis­tes pre­vi­si­bles i con­ven­ci­o­nals domi­nen l’estratègia política inde­pen­den­tista. Els ecòlegs no són mai con­vo­cats als fòrums cons­ti­tu­ents cre­ats per la Gene­ra­li­tat i ningú ens explica el model de desen­vo­lu­pa­ment que es vol cons­truir. Sense rec­ti­fi­car el rumb del crei­xe­ment actual cor­rem el risc que la nos­tra República sigui una de les més afec­ta­des pel canvi climàtic de la Medi­terrània. Ens diuen, però, que “ara no toca”. Que ara cal des­co­lo­nit­zar-nos d’Espa­nya.

Sor­to­sa­ment, però, el crit d’alerta ens arriba de la soci­e­tat civil euro­pea (no de l’Europa que ens nega en dret a l’auto­de­ter­mi­nació), en forma de movi­ment d’estu­di­ants i uni­ver­si­ta­ris que reclama un com­promís de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques per miti­gar el efec­tes devas­ta­dors del canvi climàtic. Dema­nen que es redu­ei­xin un 4% cada any les emis­si­ons de CO2 i pro­po­sen una nova gover­nança per la tran­sició energètica tal com indi­quen els infor­mes del GIEC (Grup Inter­go­ver­na­men­tal d’Experts en Canvi Climàtic). Els líders d’aquest movi­ment diuen que els par­tits miren cap a una altra banda men­tre el pla­neta s’escalfa i es des­glaça alhora amb una velo­ci­tat com mai s’havia vist en la his­to­ria geològica de la Terra. Greta Thun­berg, l’esco­lar sueca que va encapçalar la pro­testa en el Fòrum de Davos, farà 75 anys el 2078 i ha decla­rat: “Si tinc fills pot­ser em pre­gun­ta­ran per què la nos­tra gene­ració no va fer res quan encara hi havia temps per actuar.”

L’inde­pen­den­tisme té, al meu cri­teri, una doble res­pon­sa­bi­li­tat: llui­tar per acon­se­guir la República, però també d’entre­gar-la salu­da­ble a les futu­res gene­ra­ci­ons. Actu­al­ment la pressió sobre el nos­tre ter­ri­tori és equi­va­lent a una població de vint mili­ons d’habi­tants. Com ens podrem gover­nar amb aquesta insos­te­ni­bi­li­tat? L’eco­lo­gia no és un pro­blema, és una solució; no és un tema secun­dari, sinó essen­cial per rege­ne­rar el país. I d’això i de la gover­nança de la tran­sició energètica en par­la­rem el 18 de març en unes jor­na­des orga­nit­za­des pel Club de Roma al Palau Macaya.