El crit dels mil·lennistes

Diuen que tots som part d’una gene­ració. Una de les més famo­ses és la del baby boom i la for­men les per­so­nes que van néixer entre el 1949 i el 1968, quan es començava a albi­rar una època de pau després de la post­guerra. Amb el pro­gres­siu des­cens de la nata­li­tat aques­tes clas­si­fi­ca­ci­ons han que­dat més difu­mi­na­des i costa saber si es forma part de la gene­ració X (fills dels baby boo­mers i que encara van cur­sar l’edu­cació gene­ral bàsica), la Y o la Z. I què passa amb els mil·len­nis­tes? Són una gene­ració a qui s’ha pen­jat l’eti­queta de ni-nis. Se’ls con­si­dera man­dro­sos i que estan poc per la feina. Que ni han estu­diat ni volen tre­ba­llar i que viuen dels seus pares. Ho denun­ci­ava fa uns dies una jove a Twit­ter. Per llo­gar un pis se li dema­nava con­tracte fix, que els dos ava­la­dors que li exi­gien també el tin­gues­sin, estar empa­dro­nada a la ciu­tat (com a mínim un any) a més dels pre­cep­tius mesos de fiança. Els mil·len­nis­tes (1981-1993) han estat una de les gene­ra­ci­ons més cas­ti­ga­des per la crisi econòmica. Quan van treure el cap al mer­cat labo­ral aquest ja no els va accep­tar i si ho va fer va ser en unes con­di­ci­ons econòmiques més min­ses que les de gene­ra­ci­ons ante­ri­ors. Quan és l’hora d’eman­ci­par-se es tro­ben amb preus abu­sius i això pro­voca que cada cop l’eman­ci­pació sigui més tar­dana. “No ens inde­pen­dit­zem per gan­duls. Maleïts mil·len­nis­tes”, sen­ten­ci­ava el tuit de la noia.