La venjança i la justícia

El temps resoldrà l’única incògnita real del judici al procés que se cele­bra al Tri­bu­nal Suprem, que és si a Espa­nya la raó d’estat està per sobre de la justícia, l’estat de dret i la democràcia. Que la ins­trucció del jutge Lla­rena va ser una farsa sense rigor, poli­tit­zada i abu­siva per poder tan­car a la presó els líders soci­als i polítics de l’inde­pen­den­tisme sense judici ni sentència, ja se sabia. Ara, dia a dia, veiem com la vista oral des­munta peça a peça aque­lla ficció èpica res­ca­tant de l’oblit els fets reals. I arri­bats aquí, el que tot­hom es pre­gunta des de fora és si això, ni que sigui per decan­tació, ser­virà per des­men­tir els que cre­uen que la sentència està deci­dida des del dia 0.

El govern va impul­sar un referèndum perquè els cata­lans pogues­sin expres­sar la seva volun­tat res­pecte a la inde­pendència, això és cert. I mili­ons de ciu­ta­dans, per raons dife­rents, se sen­tien impli­cats i partícips d’aquesta ini­ci­a­tiva democràtica, fins al punt de pro­tes­tar pels intents d’impe­dir-lo, de par­ti­ci­par en la logística de l’1-O, de votar i fins i tot de rebre coces i cops de porra de la poli­cia; això també és cert. La distància side­ral entre això i les peti­ci­ons d’entre 15 i 25 anys de presó per als acu­sats només l’expli­quen les ganes de ven­jança i la neces­si­tat de repri­mir un movi­ment social de base àmplia, trans­ver­sal i crei­xent que qüesti­ona l’statu quo de l’Estat espa­nyol, here­tat del fran­quisme i blan­que­jat per la Cons­ti­tució del 1978.

És evi­dent que les dese­nes de milers de ciu­ta­dans con­cen­trats el 20 de setem­bre del 2017 davant de la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia no van anar-hi a impe­dir la tasca de la comi­tiva judi­cial, ni a agre­dir la secretària judi­cial, ni a enfron­tar-se amb la Guàrdia Civil, ni a assal­tar la con­se­lle­ria, ni a uti­lit­zar la violència en cap sen­tit. El mateix es pot dir dels que van sor­tir a omplir col·legis, a votar i a ofe­rir una resistència pas­siva per defen­sar la democràcia l’1-O. El fis­cal tam­poc ha acon­se­guit des­men­tir Mon­toro quan va dir que no es va pagar el referèndum amb diner públic. I el major Tra­pero ha fet caure de l’equació la com­pli­ci­tat dels Mos­sos amb el referèndum i amb el govern. Més enllà, hi ha les rea­li­tats paral·leles i l’ins­tint de mar­car paquet.