Tots de cos a terra

La cosa comença a fer por de veri­tat. Tor­nem a sen­tir afir­ma­ci­ons i men­ti­des per boca de polítics votats que pensàvem supera­des. El fei­xisme, aquell que furga en el dolor de l’home deso­ri­en­tat per traure’n el pit­jor, té millor salut que mai. El líder dels qui mani­fes­ten més clar el que són, és el can­di­dat de Vox, San­ti­ago Abas­cal, que fins i tot té un admi­ra­dor a Nova Zelanda. Per tal d’acon­ten­tar els més igno­rants, ara demana l’alli­be­ra­ment de la com­pra i venda d’armes, seguint els exem­ples dels seus amics, Bol­so­na­roo, Savi­ani i Trump. Si la petició sem­bla esbo­jar­rada, hi ha un fons més paorós i pro­per. D’una banda, els mit­jans de tele­visió esta­tals donen pri­o­ri­tat als suc­ces­sos més lamen­ta­bles i exe­cra­bles per atiar les fla­mes de la ven­jança i de l’odi en els espec­ta­dors. De l’altra, han con­ver­tit una guerra, ini­ci­ada per ells matei­xos, en un com­bat per­so­na­lit­zat fins fer sen­tir cada ciu­tadà com una pos­si­ble víctima d’un atac musulmà con­tra la població civil. Mai par­len que entre les vícti­mes dels bom­bar­de­jos dels EUA, Aràbia o l’OTAN també hi ha molts civils. Apla­nen el camí perquè les seves ànsies de poder, de des­trucció i d’odi s’impo­sin. Gent que rebaixa el dis­curs polític al nivell, per exem­ple, d’aquell home que sem­pre és al bar jugant a la màquina entre gots de vi i que de tant en tant deixa anar “Habría que matar a todos los moros y mari­co­nes” o “eso con Franco no pasava”, “son todos unos ladro­nes”, etc. L’home soli­tari del bar s’adona que no està sol, i que un de supe­rior a ell a tots nivells se li adreça per fer-li saber que pensa exac­ta­ment igual. I el pro­blema és que la tàctica els dona bons resul­tats, davant uns par­tits anco­rats en el pas­sat i que no saben o no poden donar res­posta a una con­vulsió tan gran com la que vivim tant a àmbit naci­o­nal com inter­na­ci­o­nal. Tot i que em consta que encara no hi ha prou sonats per donar la majo­ria a uns líders, que sem­blen extrets direc­ta­ment dels tam­bo­rets d’un club de car­re­tera, sí és fac­ti­ble que for­min part d’un govern. Un govern dis­po­sat a pac­tar amb el dimoni i que ha assu­mit per­fec­ta­ment l’estil d’anar només a la con­tra. El dis­curs xenòfob s’ha des­co­bert com una eina indis­pen­sa­ble per acon­se­guir o man­te­nir els per­cen­tat­ges en la política tra­di­ci­o­nal. No vull pecar de pes­si­misme però tinc la sen­sació que de moment gua­nyen les bata­lles. Quina por!