Termes ofensius

La victòria del Barça dis­sabte al San­ti­ago Ber­na­beu i l'acci­dent d'avi­ació de Katyn, unes hores abans, en què van morir el pre­si­dent de Polònia, la seva esposa i un gran nom­bre de per­so­na­li­tats de la política i la milícia d'aquest país, m'han recor­dat aque­lla gro­tesca escena pro­ta­go­nit­zada pel des­a­pa­re­gut expre­si­dent del Real Madrid Ramón Men­doza i uns quants amics, can­tant ple­gats allò de «polaco el que no bote». Perquè és sabut que, per a algú del cen­tre de la Península, els cata­lans, pel fet de tenir una llen­gua pròpia, i uti­lit­zar-la, som pola­cos. Es tracta d'un gen­ti­lici que pretén ser ofen­siu, però que no només no ho és, sinó que palesa la pro­funda ignorància d'aquells que l'uti­lit­zen per menys­te­nir-nos. Polònia és una nació que, en el decurs de la història, ha estat víctima de diver­ses inva­si­ons i força repar­ti­ments injus­tos del seu ter­ri­tori per part de veïns més pode­ro­sos i voraços. Aquells que empren el terme polaco amb to injuriós igno­ren, és clar, que eren pola­cos, per exem­ple, Miko­laj Koper­nik i Fry­deryk Cho­pin, i també Karol Wojtyla, l'ino­bli­da­ble papa Joan Pau II, esti­mat pels cre­ients i res­pec­tat pels incrèduls. I que Polònia és un país pro­fun­da­ment catòlic. Ara bé, sí saben que els polo­ne­sos par­len una llen­gua que els resulta tan inin­tel·ligi­ble com el català, i sem­bla que amb això ja en tin­guin prou. Va haver-hi un temps, aquí, a casa nos­tra, que fèiem ser­vir l'expressió xar­nego per refe­rir-nos des­pec­ti­va­ment als que havien arri­bat a Cata­lu­nya pro­ce­dents d'Anda­lu­sia o d'Extre­ma­dura, tot fugint d'una post­guerra de fam i de misèria. Vam ser molt injus­tos amb aque­lles per­so­nes, que no eren inva­sors vio­lents i rapi­nyai­res, sinó gent que només volia tro­bar una feina per gua­nyar-se la vida, tit­llant-los de xar­ne­gos. La majo­ria d'ells són ara ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, i molts exer­cei­xen pro­fes­si­ons de pres­tigi: met­ges, arqui­tec­tes, científics, artis­tes. Van accep­tar l'ingrat trac­ta­ment sense rebel·lar-se, amb l'espe­rança que algun dia cau­ria en desús. Penso que així va ser, i me n'ale­gro per tots.