El telèfon

Ara fa 28 anys vaig here­tar aquell número de telèfon de l’ante­rior llo­ga­ter del pis. Era un número capi­cua, fàcil de recor­dar. Tot con­vi­dava a pen­sar que era l’antic número de les pis­tes de ten­nis de Girona. Perquè quasi cada dia, i sobre­tot amb un deliri frenètic els diven­dres i els dis­sab­tes, el telèfon no parava de sonar. Una allau de socis em dema­nava reserva de pista. Vaig tenir molta paciència per inten­tar des­fer l’equívoc tot acla­rint que era el número d’un par­ti­cu­lar. Però al final, vençut, vaig començar a repar­tir pis­tes a tort i a dret: “A les 10, no pot ser, perquè totes les de terra batuda estan ocu­pa­des. La pri­mera que tinc lliure és a les 3 de la tarda.” El telèfon em va depa­rar una altra con­fusió. Cada dime­cres a la tarda, pels volts de les qua­tre, em tru­cava una dona. Era gran, esbu­fe­gava i tenia la veu tren­cada. Sor­de­java. Vivia en un lloc de costa perquè més d’un cop em va dir que des del balcó veia el mar. Encara que les pri­me­res vega­des em dema­nava dis­cul­pes per haver-se equi­vo­cat, no va ser­vir de res repe­tir-li que jo no era el seu germà Ramon. Amb una pre­cisió cro­nomètrica el dime­cres següent tor­nava a tru­car i a expli­car en for­mat monòleg coses de la seva vida com si jo fos el seu germà, que, si és que encara era viu, duia una vida dis­so­luta. L’última vegada que aque­lla dona va tru­car, va fer-ho per aco­mi­a­dar-se del seu germà. “Cada cop m’ofego més, Ramo­net! Si no em vens a veure, ja no tor­na­rem a par­lar. Res­piro com aque­lla Moby­lette asmàtica del pare. ¿Te’n recor­des, Ramo­net, de la Moby­lette del pare, quan arri­bava de la bòbila?” I va escla­fir en plors. Vaig pen­jar. Amb una por mine­ral el dime­cres següent vaig espe­rar la seva tru­cada. Mai més vaig recu­pe­rar el fil d’aque­lla con­fusió, ampla i atza­rosa com la vida.