Gent d’aquest segle

Hem sor­tit de l’expo­sició d’August San­der a la Vir­reina just a l’hora de dinar i pen­sem que és una bona ocasió per bus­car un petit res­tau­rant que ens van reco­ma­nar per la zona. Men­tre enfi­lem els car­rers del Raval, una mica esta­bor­nits pel con­trast entre l’olor ape­ga­losa dels turis­tes de la Ram­bla, com de xiclet de maduixa mas­te­gat durant hores, i la flaire de men­ges espe­ci­a­des que creix en ona­des a mesura que ens endin­sem pel barri, par­lem d’aque­lla Gent del segle XX que August San­der va foto­gra­fiar entre els anys deu i el final de la II Guerra Mun­dial amb la pre­tensió d’esta­blir un arxiu de tipus humans que des­til·les­sin un abso­lut sobre l’espècie, des de l’apre­nent de car­nis­ser fins al sol­dat reti­rat de l’Imperi, i el lle­nya­taire, la mes­tra d’escola, l’hip­no­tit­za­dor, el filòsof, el pres polític, la secretària, els nens cecs. Com la majo­ria de visi­tants, hem neces­si­tat les car­tel·les per iden­ti­fi­car-los, encara que la des­cripció no n’aportés res més que l’ofici, fins i tot alguns de tan sin­gu­lars com ara “bohe­mis” o “escrip­tor de classe tre­ba­lla­dora”: un indi­vidu de ros­tre devas­tat i mans cris­pa­des, més per la gana que per la falta d’ins­pi­ració. Con­ce­bre una huma­ni­tat tan trans­pa­rent i com­par­ti­men­tada que admeti la clas­si­fi­cació en car­pe­tes és un pla bas­tant ter­ri­ble, però ens atu­rem perquè hem arri­bat a la porta del res­tau­rant que buscàvem. És en efecte un local petit i molt aco­lli­dor, i això que a les parets no hi cabria ni una peça deco­ra­tiva més, tan car­re­gada com està de retrats de família, bode­gons pin­tats, màsca­res afri­ca­nes, nines moder­nis­tes i ange­lets de guix. Com que el cui­ner ha sor­tit a aten­dre’ns una mica atra­fe­gat, li comen­tem que hem vin­gut per reco­ma­nació d’una amiga comuna, i l’home s’eixam­pla visi­ble­ment, som­ri­ent i rela­xat de sobte, com si hagués estat espe­rant una visita com la nos­tra. És així com aca­ba­rem sabent que fa de cui­ner i empre­sari alhora, que el local per­tany a la seva família des de fa dècades, que va enviu­dar fa poc, que el pare se li va morir d’un càncer de gola i per això ell va dei­xar de fumar, encara que va afer­rar-se a la beguda, per pura ansi­e­tat; sort que la mare encara viu, i les seves sis ger­ma­nes, mira-les totes emmar­ca­des, que gua­pes, i ell ara s’està tot sol aquí dalt mateix, i asse­nyala el sos­tre per des­criure, com si ens acom­panyés pel pis, la dis­po­sició de la cuina, el lavabo, el sofà, un tele­vi­sor i el llit d’orfe i vidu a tocar del balcó. Quan­tes foto­gra­fies cal­drien per donar compte d’una vida com aquesta? Un home en un res­tau­rant, un tipus humà que n’és molts alhora i, de cada un d’ells, un exem­plar imper­fecte i incom­plet, com tots nosal­tres, models de què?, de quina vida d’aquest segle o de l’altre que càpiga tota en una car­peta que a penes digui “gent que un dia va estar aquí”?