La contraofensiva lingüística

Entre el sac de mesu­res que els popu­lars pre­pa­ren en el cas even­tual que arri­bin al poder, el can­di­dat Casado ha tor­nat a intro­duir la polèmica de la llen­gua, com si el català tingués la culpa del seces­si­o­nisme, i no fos­sin ells matei­xos. El líder del PP ha par­lat de pri­o­rit­zar el cas­tellà –encara més!– i dei­xar les altres llengües de l’Estat gai­rebé com a opci­o­nals, és a dir, con­dem­nant-les a la des­a­pa­rició. Amb això ha reno­vat la bel·lico­si­tat ances­tral del seu par­tit con­tra tot el que no sigui la llen­gua única, sense ado­nar-se que des de la repre­sen­tació de l’Estat s’hau­rien de pre­o­cu­par ínte­gra­ment del patri­moni del país, no exclu­si­va­ment d’una part. El mono­te­isme de l’Espa­nya impe­rial con­ti­nua sent un pro­blema per a la mateixa Espa­nya.