Liberto... Llibert

Deia el meu pare que els anys s’amun­te­guen, un rere l’altre, fins a enter­rar-nos. Per a l’amic Lli­bert Ferri, que acaba de publi­car un lli­bre a cavall de la con­fessió auto­bi­ogràfica i la crònica periodística, L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida euro­pea 1939-1990 (Angle Edi­to­rial), els anys són, pre­ci­sa­ment, el record vivent dels que ja no hi són, aquell temps que enfos­queix la memòria amb oblits, deli­be­rats o no, men­tre acu­mu­lem dolors. I és que no tots els records són èpics.

Lli­bert Ferri és un peri­o­dista de llarga tra­jectòria. A més dels arti­cles de premsa, ha publi­cat uns quants lli­bres resul­tat de la seva feina com a cor­res­pon­sal de TV3 a l’Europa de l’Est i a l’URSS. Des del pri­me­renc Cròniques post­soviètiques (La Magrana, 1994), Ferri no ha parat d’il·lumi­nar-nos amb aguts repor­tat­ges sobre la cai­guda de l’imperi soviètic i la dura tran­sició al capi­ta­lisme que va obrir les por­tes a l’extrema dreta a l’antiga Europa comu­nista. Els dogmàtics sovint acu­sen Ferri d’anti­co­mu­nista. Els que no van caure del cavall el 1953, un cop mort Sta­lin, o després del famós informe secret de Khrus­xov del 1956, hau­rien de lle­gir el die­tari d’Alek­sandr Iàkolev, cap d’ide­o­lo­gia del polit­buró d’un PCUS en decadència, un frag­ment del qual repro­du­eix Ferri. El 3 de desem­bre de 1985, Iàkolev va escriure: “La inter­pre­tació dogmàtica del mar­xisme-leni­nisme és tan anti­higiènica que hi moren totes les idees cre­a­ti­ves, fins i tot les clàssi­ques. Lucífer és Lucífer, i la seva pota diabòlica encara esclafa i des­tru­eix tots els brots de nou pen­sa­ment...”. Adeu a la uto­pia comu­nista.

Els lli­bres de Ferri són cos­mo­po­li­tes, però el 2014 va publi­car-ne un, Viatge a Mos­cou (Ara Lli­bres), tan per­so­nal com l’actual, i que era una reflexió sobre la con­dició de pare, de pare sol­ter i gai, arran de l’adopció del seu fill Ali­oixa, un noi mos­co­vita nas­cut el 1982. El lli­bre d’ara, aquesta memòria per­so­nal que molt hàbil­ment en Lli­bert entre­lliga amb la història de Cata­lu­nya i del món, està mar­cat per la Guerra Civil i l’exili poste­rior del seu pare, que va ser inter­nat al camp de Saint Cyprien, d’on es va esca­par per retor­nar a la Bar­ce­lo­neta, el barri de la seva família. De fet, el lli­bre és un gran diàleg d’en Lli­bert amb el seu pare, Liberto. La crònica de Ferri és emo­ci­o­nant i gai­rebé natu­ra­lista. En les pàgines del seu lli­bre es retrata la misèria –l’extrema pobresa que va haver d’afron­tar la seva mare, Pilar, però també la bai­xesa moral d’algu­nes per­so­nes, fins i tot fami­li­ars–, s’hi nota el gust del salo­bre que arriba de la platja i el ter­ror pro­vo­cat per l’escla­fit dels trets dis­pa­rats al Camp de la Bota, on els fran­quis­tes afu­se­lla­ven els vençuts. Descàrre­gues d’odi, que de vega­des també es traduïen en escar­nis, pallis­ses i inti­mi­da­ci­ons. El resul­tat és un patchwork lite­rari, els retalls del qual pot reconèixer fàcil­ment qui hagi vis­cut parts de la memòria col·lec­tiva que, tot i no ser necessària­ment igual, és com­par­tida per diver­ses gene­ra­ci­ons. El règim fran­quista va aguan­tar quasi qua­tre dècades i, per tant, mol­tes de les cir­cumstàncies des­cri­tes en aquest lli­bre les ha vis­cu­des en comú molta gent. Jo mateix, que soc nou anys més jove que l’autor, hi reco­nec fets, pai­sat­ges i per­so­nes. Des de la psicòloga clínica Anna Miñarro, recu­pe­rada dels anys de joven­tut d’un dels meus ger­mans, fins a Boris Kagar­litski, el pen­sa­dor mar­xista rus a qui vaig conèixer arran de l’estada de la seva dona, la Irina, a casa del meu amic Manel Bar­da­vio men­tre s’endin­sava en l’obra d’autors del tea­tre català. O la malau­ra­da­ment des­a­pa­re­guda Cris­tina Dupláa, com­pa­nya durant un temps a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i autora d’una con­tro­ver­tida tesi doc­to­ral sobre la cons­trucció mítica de la naci­o­na­li­tat cata­lana, pre­sen­tada a la Uni­ver­si­tat de Min­ne­sota el 1987.

Des de la mort del dic­ta­dor han trans­cor­re­gut més de qua­tre dècades i enguany en fa vui­tanta de la fi de la Guerra Civil, que va mar­car de manera ine­xo­ra­ble els pares de Lli­bert Ferri. Una pare­lla que, mal­grat el nom en cas­tellà del pare, atès que durant la major part dels segles XVIII al XX els noms cata­lans no s’adme­tien al regis­tre civil, és d’una cata­la­ni­tat natu­ral, adqui­rida al car­rer, al CADCI, al Casino Repu­blicà del barri, amb els amics. En Lli­bert fill, que també va ser ins­crit amb el nom de Liberto Jorge, com no podia ser d’altra manera, és hereu d’aquesta cata­la­ni­tat fami­liar i de l’espe­rit lli­ber­tari libe­ral de l’avi Batiste. Obert al món des de ben petit, quan escol­tava d’ama­gat Ràdio Pire­naica, la cata­la­ni­tat d’en Lli­bert té com a única pàtria la lli­ber­tat. De Cata­lu­nya, és clar, però també de Rússia, d’Hon­gria o de Grècia, on l’espe­rança d’una vida millor està amenaçada pel res­sor­gi­ment del pen­sa­ment tota­li­tari.