Maneres de fer política

Una. Dins les ins­ti­tu­ci­ons. Amb el seu marc men­tal, el seu sis­tema judi­cial, poli­cial i els seus mit­jans de comu­ni­cació. Aquí hi juga la dreta, però també el gruix del PSOE. Fora de les ins­ti­tu­ci­ons, fora de la Cons­ti­tució, no hi ha res. L’auto­no­mia cata­lana és una cessió i com a tal és rever­si­ble. El cos no nego­cia amb el braç. La dis­sidència es cas­tiga. El poder és per uti­lit­zar-lo. Espa­nya és un joc de suma zero. Per ser més Espa­nya, Cata­lu­nya ha de ser menys. La dada del 78,7% que volen deci­dir el seu futur és irre­lle­vant. Menys­pre­a­ble. L’objec­tiu: lami­nar les auto­no­mies, domes­ti­car els cata­lans, dis­ci­pli­nar les esquer­res. El bloc de la cris­pació, l’insult i la nostàlgia. La nova CEDA, vaja.

Dues. Dins les ins­ti­tu­ci­ons, per acos­tar-les a la volun­tat del cata­lans. En aquest bloc hi juguen els par­tits que espe­ren el canvi de marea. Per acon­se­guir aquest canvi cal espe­rar una nova versió del PSOE; un renai­xe­ment del PP que ni la Gürtel ni la poli­cia patriòtica li han por­tat; i que Ciu­ta­dans deixi de ser el Podem de dre­tes. Aquí també hi juga el par­tit català de l’ordre que, per no sem­blar des­con­si­de­rat, demana amb la boca petita un canvi d’acti­tud per part de l’Estat però, si les coses es giren, no dubta a jugar el joc dels de més amunt.

És el bloc de la llarga espera. De l’espera que els mit­jans espa­nyols no ama­guin la diferència. De l’espera que l’auto­no­mia finan­cera torni. De l’espera que el sec­ta­risme judi­cial s’arre­gli. El par­tit del tri­omf de la volun­tat i el premi per bona con­ducta. Sísif, en defi­ni­tiva. Com­pa­ti­ble amb apre­ciar des de la butaca del saló de casa el vigor nar­ra­tiu del dar­rer lli­bre de Vui­llard sobre la presa de la Bas­ti­lla. Pot­ser fins i tot la bellesa de la frase que parla de “l’alè pro­digiós de les mas­ses que s’exas­pe­ren quan els ame­na­cen”. Tot men­tre encre­uen els dits perquè el que pen­sin uns jut­ges con­ser­va­dors sobre el dret de pro­testa i mani­fes­tació sigui com­pa­ti­ble amb el seu orgull de demòcra­tes de bé. Ai, admi­rat Pi de la Serra.

Queda un últim grup, el dels qui han lle­git una mica d’història. El dels que saben que qui té el poder no vol com­par­tir-lo. Que el poder per­met deter­mi­nar l’abast d’allò de què es pot par­lar, can­viar el sig­ni­fi­cat dels mots i cen­su­rar. Aquest és el par­tit dels moments de crisi i de repressió. El par­tit dels qui lle­gei­xen el moment actual com un moment excep­ci­o­nal amb líders polítics empre­so­nats, par­tits escapçats i veus democràtica­ment expres­sa­des silen­ci­a­des, des­fi­gu­ra­des i repri­mi­des. És el bloc que recorda els límits de la doc­trina del mal menor i que té ben pre­sent allò de per­dre llençols a cada bugada. És el bloc que recorda a Fon­tana: al llarg de la història els can­vis soci­als cen­trals que han millo­rat la vida de les per­so­nes han arri­bat des de baix. I això, és clar, demana recor­dar tan­tes vega­des com cal­gui que la política mai pot cir­cums­criure’s només al que suc­ce­eix dins les ins­ti­tu­ci­ons.