Tribuna
Viatge al país dels blancs
Acaba de publicar-se Viatge al país dels blancs (Rosa dels Vents, 2019), a on Ousman Umar ens explica la seva experiència com a emigrant des de la seva Ghana natal, fins a arribar a Barcelona. Un viatge que en avió duraria 6 hores, però que a ell li va costar més de 4 anys. Ousman ens relata el seu viatge, que fonamentalment està ple de grans dificultats i penúries, sense estalviar-nos-en cap part, incloent diversos episodis que són, literalment, a vida o mort. Com a lector, hom té la sensació d’estar vivint una nova Odissea, però aquesta real i en ple segle XXI, quan de la mà d’Ousman passem de la seva Ghana natal tropical, al desert del Sàhara, el qual creua a peu, i d’aquí a la Líbia d’en Gaddafi i Algèria i el Marroc, per després passar a Mauritània i arribar a Lanzarote després de dos dies a l’oceà.
Pel camí, Ousman es topa amb contrabandistes de persones, traficants, màfies i explotadors de tota mena. També amb personatges que l’acullen sota la seva ala i li permeten d’agafar aire, recuperar-se, i estalviar per poder continuar el seu viatge. Ara que, pràcticament a diari, ens esgarrifem amb les noves de tants i tants emigrants que moren ofegats al Mediterrani, amb l’Ousman descobrim que això, en realitat, només és la punta de l’iceberg i que, de fet, el lloc a on moren la majoria dels emigrants és a la terrible travessia del desert del Sàhara, que l’Ousman descriu com un “enorme cementiri”, i durant la qual periòdicament es van trobant grups de cadàvers momificats, testimonis muts de l’escruixidor preu que paguen els emigrants. Del grup amb què viatjava l’Ousman, només aconsegueixen travessar el desert 6 de 46.
Ousman es defineix com a afortunat i, certament, surt il·lès de moltes situacions a on altres, com Musa, el seu millor amic, moren. En aquest sentit, el moment en què Ousman coneix la seva futura mare adoptiva a Barcelona resultaria increïble, si no fos que és rigorosament cert. És finalment aquesta adopció que dona a l’Ousman un port segur a on arrecerar-se, evolucionar i créixer, i passar de ser analfabet a la seva arribada a Barcelona, a dominar l’anglès, el català i el castellà, i a tenir un títol universitari. Però l’Ousman no s’ha aturat aquí, i ha fundat Nasco (https://nascoict.org), una ONG destinada a millorar l’educació dels nens ghanesos, per tal que puguin millorar el seu futur al seu país natal, i no es vegin així abocats a passar per migracions tan dures com la seva.
Però el que el llibre no pot transmetre, i el que jo trobo més impressionant, és que, quan parles amb l’Ousman, a qui tinc el privilegi de conèixer personalment, sempre té una visió positiva i alegre sobre el futur, la vida i el món en general. Ser capaç de viure la vida així, malgrat totes les seves duríssimes vivències, és, crec, un extraordinari exemple vital.
