No tots els pares

Fa uns dies vam lle­gir la indig­nació d’una col·lega del diari: una com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces ha inven­tat (?) una pòlissa que ofe­reix un ser­vei nou: el de reco­llir el fill –aga­fin-se– per tor­nar-lo a casa en cas que es posi malalt estant de colònies. La nos­tra com­pa­nya, estu­pe­facta, s’excla­mava d’on pot arri­bar el capi­tal per ven­dre el que sigui. Perquè, si ens tru­quen que el fill té febre, segur que dei­xa­rem la feina i cor­re­rem per abraçar-lo i aple­gar-lo per­so­nal­ment. Però tot seguit compta fins a deu i con­clou que si l’asse­gu­ra­dora ofe­reix el ser­vei és que prèvia­ment han estu­diat el públic i han com­pro­vat el nivell de des­hu­ma­nit­zació a què hem arri­bat. I es plany que si els fills van acos­tu­mant-se a ser ate­sos per can­gurs, avis, moni­tors i ara asse­gu­ra­do­res, després sen­ti­ran mon­ti­llana des­a­fecció cap aquells que els són poc més que pares... biològics.

Tinc un cone­gut que tre­ba­lla a l’ense­nya­ment i m’ha fet –sí, la mos­tra és modesta– cinc cèntims d’acti­tuds pater­no­fi­li­als no pas cor­rents però tam­poc excep­ci­o­nals. A les esco­les i ins­ti­tuts tenen esta­blert un dis­po­si­tiu pel cas que algun alumne es trobi mala­ment o pren­gui mal en hores que el cen­tre n’és res­pon­sa­ble. Un pro­fes­sor de guàrdia demana una ambulància i acom­pa­nya el menor a urgències del cen­tre hos­pi­ta­lari que per­toca. Simultània­ment són tele­fo­nats els pares per assa­ben­tar-los dels fets i del lloc on ate­nen al nen per tal que hi acu­dei­xin. Arri­bat un o altre pro­ge­ni­tor, el pro­fes­sor acom­pa­nyant torna a la seva classe. La tru­cada als pares pot com­pli­car-se. Els mòbils apa­gats o no ate­sos fan anar a raure als altres telèfons: els de l’avi, del germà “gran”, de la senyora de la neteja... i, com a mínim, la cosa s’allar­gassa. Si els pares estan sepa­rats es pot assis­tir al penós bucle d’espol­sar-se res­pon­sa­bi­li­tats. Tot ple­gat fa que l’arri­bada del pare o mare tri­gui i que un altre pro­fes­sor hagi d’anar a subs­ti­tuir el pri­mer. Con­tac­tats els pro­ge­ni­tors, poden res­pon­dre: “Gràcies, però, sap?, ara em va fatal de venir...” “Gràcies, vindré a mig­dia quan ple­gui i tan­qui...” “Gràcies, miraré si el meu home/dona pot venir, però no li asse­guro res, ja pot ima­gi­narse que tenim feina...” I el perifèric més pin­to­resc i entra­nya­ble: “Mol­tes gràcies! Segons em diu sem­bla que no serà gaire res (cinc punts, 38,5 de febre, vòmits...), i em quedo ben tran­quil perquè, amb qui podria que­dar-se el nen més ben acom­pa­nyat que amb els seus pro­fes­sors? Quan ple­guem, si no ha tor­nat a casa, ja vin­drem a veure’l. De veri­tat que mol­tes gràcies!”