Eleccions

Ahir hi va haver elec­ci­ons, coin­ci­dint amb el judici i amb can­di­dats a la presó, una ano­ma­lia pre­ven­ti­va­ment injusta des de tots els punts de vista. I abans d’un mes n’hi torna a haver. Avui tots els mit­jans van plens dels resul­tats i de decla­ra­ci­ons dels líders polítics. És un d’aquells dies en què tots han gua­nyat. En rea­li­tat sem­pre només gua­nyen uns però ja se sap, ningú no ha per­dut. No hi ha ningú dis­po­sat a pre­gun­tar-se si, com can­tava Rai­mon, pot­ser “tots havíem per­dut”. I en canvi les reac­ci­ons davant dels resul­tats dei­xen sovint de banda els ciu­ta­dans i les ciu­ta­da­nes i reprèn el càlcul, l’elu­cu­bració tàctica, el regat curt, fins i tot la bana­lit­zació frívola. És igual que tre­gui el nas l’extrema dreta com mai no ho havia fet des de la mort de Franco, és igual que la cam­pa­nya hagi tin­gut un nivell ínfim, és igual que hagin domi­nat les des­qua­li­fi­ca­ci­ons i els insults. No hi fa res que ningú no es plan­tegi de fer un balanç crític a fons de la legis­la­tura esco­lada i que ningú no for­muli unes pro­pos­tes pro­gramàtiques que defu­gin la demagògia i siguin creïbles i pos­si­bles. Ara veu­rem com la vida política s’arros­sega fei­xu­ga­ment en un trànsit pro­vi­si­o­nal ina­ca­ba­ble tot espe­rant que es com­plei­xin els ter­mi­nis, s’anunciïn els pac­tes, es tan­quin les con­sul­tes i s’acabi for­mant govern. Veu­rem si hi ha con­di­ci­ons per dis­po­sar d’un govern que governi, que és un dels dèficits més greus dels temps pre­sents. I veu­rem si les qüesti­ons que han estat objecte de con­trovèrsia indigna en la cam­pa­nya es poden enfo­car des del rea­lisme, des de la sen­sa­tesa i des de la més estricta radi­ca­li­tat democràtica. Però no des­can­sa­rem i enfi­la­rem les muni­ci­pals. Veu­rem si el tras­bals de les elec­ci­ons d’ahir deixa marge per afron­tar-les par­lant dels temes que afec­ten cada poble i cada ciu­tat. Veu­rem si els par­tits són capaços de plan­te­jar una agenda muni­ci­pal.