El vot i les vísceres

Ja és ben trist haver de sen­tir alleu­ja­ment en veure que final­ment la ultra­dreta obté 24 escons al Congrés en comp­tes dels 38 que li dona­ven els son­de­jos d’última hora o dels 70 que s’atribuïen ells matei­xos en una mos­tra no sé si d’opti­misme o de pre­potència endèmica. El cas és que ja hi tenen un peu, a dins. Alguns diran que l’extrema dreta ja hi era, al Congrés, dis­se­mi­nada en altres for­ma­ci­ons més traçudes en l’ús de l’eufe­misme, emmas­ca­ra­des sota eti­que­tes com ara “con­ser­va­dors” o l’enganyós terme “libe­rals”. I és ben cert, que el fei­xisme no tan sols no s’està ven­cent, sinó que va a l’alça arreu. Però ara que s’hi han pre­sen­tat a cara des­co­berta i defen­sant sense perífra­sis bar­ba­ri­tats que topen fron­tal­ment amb alguns dels drets humans més bàsics, el més angoi­xant és que hi ha mili­ons de per­so­nes arreu de l’Estat –també a Cata­lu­nya– que els han votat, cons­ci­ents, cal supo­sar, del que volia dir intro­duir aque­lla pape­reta con­creta dins de l’urna i de les con­seqüències que se’n deri­va­rien. Aquest vot de la ràbia és rela­ti­va­ment fàcil d’enten­dre, perquè es cul­tiva en paral·lel a les fal·làcies que apel·len a les vísce­res. I també és fàcil expli­car el vot de la por, que és el que sem­bla haver defi­nit el molt rela­tiu sal­va­ment de mobles de diu­menge amb el tri­omf del soci­a­lisme “asse­nyat”. Tant de bo alguna vegada, en algun temps, en algun país, es pugui votar només amb el cap i amb el cor, sense pis­to­lers ni men­ti­ders, amb lli­ber­tat i punt.