Catalunya serà poètica o no serà

Des de la seva fun­dació a mit­jan anys noranta, o des de les 35 edi­ci­ons del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Poe­sia, sem­pre m’ha fas­ci­nat la quan­ti­tat de públic que assis­teix als actes. Ha estat una feina lenta, però que des del pri­mer any, amb José Agustín Goy­ti­solo i Pepe Hierro, ja vam veure que tira­ria enda­vant. Tot i ser un espec­ta­cle de mino­ries –afor­tu­na­des mino­ries–mai no decep als nou­vin­guts perquè sem­pre tro­ben una veu, una frase o un poema que els omple. Si mirem la resta del país, sem­bla un con­curs de polítics, fut­bo­lis­tes i cui­ners –curi­o­sa­ment els que més agra­den són de tarannà poètic–. Per què no dur la dis­ci­plina dels Ver­da­guer, Mara­gall, Foix, Sagarra i Goy­ti­solo al públic mas­siu? Segur que seria con­vin­cent.