Tintín a Veneçuela

A la comèdia Avanti! de 1972, Billy Wil­der plan­teja un con­flicte amorós en una illa del Medi­ter­rani de juris­dicció ita­li­ana. Es con­ver­teix en con­flicte diplomàtic, i hi ha d’inter­ve­nir el govern dels Estats Units. Un home que és la viva imatge de Henry Kis­sin­ger es tras­llada a l’illa amb un avió ofi­cial. Quan hi són a prop, el pilot li diu amb intenció pura­ment pai­satgística: “Aquí a l’esquerra es pot veure Grècia.” L’il·lus­tre pas­sat­ger li res­pon: “Grècia a l’esquerra? Mai, men­tre jo sigui secre­tari d’estat.” Lla­vors Grècia es tro­bava sota el règim dic­ta­to­rial dels ano­me­nats coro­nels, natu­ral­ment amb el suport dels Estats Units. El món occi­den­tal, com és sabut, estava divi­dit en dues mei­tats. Una mei­tat cor­res­po­nia a la Unió Soviètica, que mirava que els “seus” països no gires­sin a la dreta, i l’altra mei­tat era super­vi­sada pels Estats Units, que no tole­rava des­plaçaments a l’esquerra ni a Xile, ni a l’Argen­tina, ni a Grècia, ni –ja que par­lem d’aquest mar estratègic– a Espa­nya. La Xina que­dava lla­vors molt lluny i era una mica ignota. Ara la Xina i els xine­sos han pres posi­ci­ons per­tot. Rússia, un cop el Mur cai­gut, se sent lliure de la coti­lla que li mar­cava els límits i es belluga pel món sen­cer. Donald Trump vol­dria imi­tar l’expe­di­tiu Henry Kis­sin­ger i impo­sar ara mateix a Veneçuela un règim que li fos favo­ra­ble per la via tra­di­ci­o­nal del cop d’estat, i es troba que li sur­ten rus­sos i xine­sos per tots can­tons fent valer els seus drets o la seva força sobre el país amb molt de petroli. A Kis­sin­ger, li van aca­bar con­ce­dint el premi Nobel de la pau. No és des­car­ta­ble que fos fruit d’un cop de força sobre els acadèmics del nord de l’Atlàntic Nord, perquè, si no, no s’entén la deferència. Trump també aspira al premi. Va pen­sar que l’obtin­dria fent-se amic de Corea del Nord. De moment, els acadèmics s’han mos­trat renu­ents. No sé si pensa que la seva inter­venció a Veneçuela el bene­fi­ciarà en aquest sen­tit. Kis­sin­ger va com­par­tir el Nobel amb un diri­gent viet­na­mita. Trump ha par­lat amb Putin. Però i els xine­sos? Serà aquest cop com­par­tit per tres? Cuba també es belluga per Veneçuela. Abans Cuba era una incursió soviètica a Occi­dent. Ara quins interes­sos obe­eix?

El cop d’estat a Veneçuela es dilata. Cada dia el per­so­natge que pretén usur­par el poder canta victòria i cada dia ha de rec­ti­fi­car. El govern ni tan sols el fa dete­nir, sinó que cir­cula lliu­re­ment. L’exèrcit un dia sem­bla que li vagi a favor i l’endemà, en con­tra. Kis­sin­ger encara es viu: “En el meu temps...” El seu temps ha pas­sat. Ara s’imposa el de Tintín: el gene­ral Tapi­oca i el gene­ral Alcázar bara­llant-se per gover­nar un país empo­brit, amb Bordúria, Sildàvia i ara la Xina cons­pi­rant. Als àlbums visi­o­na­ris de Tintín els xine­sos ja tenien molta presència.