Vinil i polaroid

Trobo a la lli­bre­ria un CD que vull tenir, i el duc al tau­lell perquè me’l cobrin. L’amo, que es per­met amb mi cer­tes fami­li­a­ri­tats, em diu: “On vas com­prant això?” No es refe­reix al con­tin­gut del disc, sinó al disc en ell mateix. “Encara tens un apa­rell a casa per repro­duir-lo?” M’enu­mera els sis­te­mes avui dis­po­ni­bles per escol­tar música. El CD no hi apa­reix. Em porta a una secció de la lli­bre­ria: “Això té molt més futur.” Són dis­cos com els que escoltàvem de joves i petits. De vinil, en diem ara. Van amb la funda de sem­pre i són audi­bles a con­dició que una agu­lla recorri l’espi­ral impresa en la superfície cir­cu­lar. Fa moltíssims anys, l’amic Fran­cesc Costa va reu­nir una colla de gent a casa seva. Jo for­mava part del grup. Ens va fer escol­tar per pri­mer cop un CD. Vam que­dar parats i con­vençuts que els dis­cos que no sabíem que un dia es dirien “de vinil” serien imme­di­a­ta­ment subs­tituïts per aque­lla mera­ve­lla acústica. Els dis­cos de vinil es rat­lla­ven, eme­tien sorolls no pre­vis­tos pels músics, acu­mu­la­ven pols que l’agu­lla anava arros­se­gant... Evoco aquests incon­ve­ni­ents al lli­bre­ter. Em parla d’“auten­ti­ci­tat”, de “so genuí”, m’indica can­tants de rock que no volen altre suport que el vinil. Em sem­bla enten­dre que Bruce Springs­teen es troba en la relació. Penso en Fran­cesc Costa. És rellot­ger. Els cli­ents li tor­nen a por­tar rellot­ges de corda perquè els repari?

Fa uns mesos els vaig expli­car que el lli­bre­ter favo­ra­ble als vinils va situar una màquina d’escriure arcaica en un pres­tatge amb intenció deco­ra­tiva. Un nen va entrar a la lli­bre­ria amb la seva àvia i es va entre­te­nir amb la màquina. Hi havia paper posat. Va tecle­jar. Va excla­mar: “Mira, iaia, un ordi­na­dor que escriu i impri­meix a la vegada.” El mateix nen, també ho vaig expli­car, va dir al lli­bre­ter que era a punt de fer un viatge amb l’avia a un país llunyà. “Envia’m una postal”, li va dir el lli­bre­ter mig en broma. “Què és una postal?” Un cop al país llunyà, el nen, ins­truït per l’àvia, va fer les ges­ti­ons d’escriure’n una, adqui­rir un segell, engan­xar-lo a la car­to­lina i fer la intro­ducció a una bústia. El lli­bre­ter la va rebre i la va fixar en un mural amb una xin­xeta. Quan de tor­nada el nen, expert en mòbils i what­sapps, la va veure no se’n sabia ave­nir: “Això és un mira­cle!”

L’altre dia vaig anar a una festa. Un dels con­vi­dats feia foto­gra­fies amb una pola­roid evo­lu­ci­o­nada de la marca Fuji­film, que jo em pen­sava que ja no exis­tia i que tenia tan­cat el magat­zem de Parets del Vallès, visi­ble des de l’auto­pista. “És l’última moda.” L’home dis­pa­rava, sor­tia de l’apa­rell una matèria plàstica i al cap de cinc minuts de pre­ci­pi­ta­ci­ons químiques la imatge es feia visi­ble. “Queda una mica esblan­queïda”, vaig obser­var. “Sí, però saps quina diferència poder tenir les foto­gra­fies en paper?”