Pura brossa

Anem acla­rint els ter­mes de l’equació com més mos­tres de bui­dor escan­da­lo­ses, de des­deny infi­ni­tes, apa­rei­xen. En veiem i en patim cada dia, ens les empas­sem. Les evidències de des­co­nei­xença i des­in­terès per interes­sar-se s’eter­nit­zen. És clar que em refe­reixo a l’estat de la qüestió, i no cal que espe­ci­fi­qui: l’única relació entre el con­junt català i l’espa­nyol és la per­ti­nença a l’Estat des d’un dis­seny autonòmic que el poder cen­tral des­criu una i altra volta com irre­for­ma­ble. Vin­drien petits retocs a tot esti­rar, no grans faci­li­tats. Podem pre­veure que un dia o altre, amb un canvi de tensió a la baixa, es podrà posar fil a l’agu­lla i reco­sir l’estrip. I no hi ha més tall a l’olla.

El con­cepte d’Estat uni­tari és el model francès, que aquí va con­fi­gu­rar el cinquè dels Felips, divisió sols admi­nis­tra­tiva en por­ci­ons, se’n diguin depar­ta­ments o províncies, ori­en­ta­des ser­vil­ment vers un poder cen­tral. Quan una rela­tiva des­cen­tra­lit­zació pren el nom de regió autonòmica, té, en rea­li­tat, poca elas­ti­ci­tat en els seus movi­ments. I, atenció: el més mínim intent d’exer­cir poder real, de pes, per part d’alguna auto­no­mia és tallat en sec. Ja va pas­sar en la Segona República i més recent­ment. Hem rebut repe­tits avi­sos a nave­gants.

La llarga etapa del fran­quisme, la més dura­ble i rígida, acos­tumà el con­junt de l’Estat a con­fir­mar la fe en la seva uni­ci­tat, lle­vat de les zones de tendència centrífuga com Cata­lu­nya i el País Basc, que sem­pre van des­vet­llar en els orga­nis­mes esta­tals sos­pi­tes de des­a­fecció; elles encara avui són lluny d’acon­se­guir la inde­pendència, perquè la tran­sició no fou una bugada. Les auto­no­mies basca i cata­lana són con­tem­pla­des des del poder cen­tral, començant pel cap de l’Estat, com a no fia­bles, excèntri­ques, peri­llo­ses, i reben un segui­ment meti­culós per part dels ser­veis d’intel·ligència esta­tals. Que en una ocasió aquests ser­veis tin­gues­sin un fracàs total per causa d’un gava­dal d’urnes no detec­ta­des, no lleva que no esti­guin alerta vint-i-cinc hores sobre vint-i-qua­tre.

Les dar­re­res elec­ci­ons gene­rals demos­tra­ren per activa i per pas­siva que les opci­ons inde­pen­den­tis­tes eren a Cata­lu­nya les tri­om­fa­do­res. Els movi­ments dels par­tits cen­tra­lis­tes pas­sa­ren la ver­go­nya d’acon­se­guir migrats resul­tats en aques­tes auto­no­mies. S’ho havien bus­cat.

I la pre­gunta del milió és: quina infor­mació ha rebut el poble espa­nyol en el seu con­junt sobre aquesta relació de for­ces? Em diuen que poca, que durant i després de la cam­pa­nya con­tinuà la desin­for­mació, i segons en quins mit­jans, l’ocul­tació. Cata­lu­nya és un pro­blema? El pro­blema el té qui s’entos­su­deix a no veure la ines­ta­bi­li­tat de la situ­ació. Si no és un pro­blema pot­ser sí que és una nosa, quel­com sem­blant a una úlcera que fa la punyeta de tant en tant. Qui hau­ria d’infor­mar de la rea­li­tat es refu­gia en la Cons­ti­tució sagrada, i fa els esforços que cal­gui per incul­par els diri­gents cata­lans, no només els que sofrei­xen presó i opressió sinó tots, ells i elles: de retruc rep el refús la comu­ni­tat cata­lana en bloc, la qual s’apres­sen a no expli­car als seus, men­tre en canvi rebai­xen la importància i dig­ni­tat dels nos­tres orga­nis­mes, començant pel Par­la­ment, que és tin­gut per no res, i als reque­ri­ments del qual a com­pa­rei­xença, els polítics espa­nyols fan el sord; el pre­si­dent que ocupa el Palau és desoït, el de l’exili deni­grat, el del Par­la­ment igno­rat, tots tres escar­nits.

Els cata­lans naci­o­na­lis­tes, cons­ci­ents de la seva fide­li­tat, reco­nei­xen la veïna rea­li­tat d’Espa­nya; només volen ser adme­sos, ells també, com a rea­li­tat, i capaços de pac­tar; el poder cen­tral, però, no s’avé a con­ver­ses perquè no li fa por la força naci­o­na­lista, en coneix l’abast limi­tat; de vega­des, és cert, a alguns cata­lans se’ls han des­fer­mat els ner­vis davant la con­tumàcia de par­tits uni­o­nis­tes, no tan sols els extre­mo­sos, sinó els mode­rats, tots dis­po­sats a llis­car pel tobo­gan del menys­preu i l’insult. Aquest menys­preu i insult té abast mul­ti­pli­cat en les xar­xes soci­als, i ha fet car­rera soro­llosa entre els espa­nyols no només ali­men­tats amb men­ti­des sinó ati­ats amb con­sig­nes exter­mi­na­do­res. Ens dol la con­tumaç osten­tació d’urc amb què som con­tem­plats: sem­bla tal­ment que el nos­tre poble porti camí de ser tin­gut en el “Reino de España” per pura brossa.