Votar per correu

Me’n vaig uns dies. Ho nota­ran per la meva absència en aquesta pàgina. La gran Imma Merino, que sem­pre ha lle­git alguna cosa que vol comen­tar, em subs­ti­tuirà.

L’expe­dició m’ha obli­gat a votar per con­ducte postal en les elec­ci­ons de diu­menge que ve. Em vaig per­so­nar a l’ofi­cina de Cor­reus per com­plir els tràmits amb una ante­lació que vaig con­si­de­rar sufi­ci­ent: un mes. Em van fer omplir uns docu­ments, em van veri­fi­car la iden­ti­tat, em van fer sig­nar en una pan­ta­lla electrònica... Jo tinc la firma en direcció ver­ti­cal, la y m’hi porta. Les pan­ta­lles tàcti­ques estan regi­des per l’horit­zon­ta­li­tat. Com si el cas­tellà, idi­oma per al qual sem­bla­rien pen­sa­des, no fos ric en is gre­gues, jotes i ges. Pot­ser és un invent ori­en­tal, japonès per exem­ple. Però que no escri­uen de dalt a baix els japo­ne­sos? Sem­pre supero els límits. La repe­tició és obli­gada. Em queda un gar­got estra­fet, ridícul. No hi ha cap docu­ment iden­ti­fi­ca­tiu, ni pas­sa­port, ni DNI, ni permís de con­duir, ni un acu­sa­ment de recepció que con­tin­gui la meva marca gràfica. Només els con­trac­tes, però quant temps fa que no signo con­trac­tes? Vaig pre­gun­tar a l’emple­ada de Cor­reus que em va aten­dre si li devia alguna cosa. Va fer un som­riure. No s’ha de pagar res, i això que hi havia hagut des­pesa de tinta i de gra­pes. Hi ha molta gent que vota per cor­reu. Deu cos­tar una picos­sada a l’Estat.

L’emple­ada em va dir que ara em limités a espe­rar: rebria a casa les pape­re­tes, els sobres i les ins­truc­ci­ons. Després hau­ria de tor­nar davant seu per expe­dir la meva tria en forma de cer­ti­fi­cat a la mesa que em cor­res­pon i que diu­menge no podré visi­tar.

Vaig anar a casa i em vaig dis­po­sar a espe­rar. La docu­men­tació pro­mesa em va arri­bar dijous pas­sat. I si hagués avançat el viatge? O: que pot­ser Cor­reus o els ges­tors elec­to­rals sabien quan sor­tia i em van dei­xar per a l’últim moment? No els ho havia pas dit, és clar. Una mica més i no voto. La cat­xassa burocràtica és símptoma que, per molt que diguin, el fet de votar no és tin­gut a Espa­nya per “sagrat”. Ve d’una inèrcia ances­tral. No del fran­quisme, com alguns diuen: de molt més antic. Fan gruar el tràmit de votar com et fan espe­rar en una cua o per recla­mar-te una pòlissa. Després passa que s’alar­men davant d’urnes no pre­vis­tes i peguen la gent. Les altres, tam­poc les aca­ben d’obser­var amb afa­bi­li­tat. La Junta Elec­to­ral ho pro­hi­beix tot per ins­tint auto­ri­tari. L’altre dia va impe­dir Oriol Jun­que­ras de par­ti­ci­par en un debat des de la presó perquè hau­ria alte­rat la rutina de l’esta­bli­ment i els seus fun­ci­o­na­ris. La retreta és, ella sí, sagrada i passa per damunt de drets fona­men­tals. Retreta és un terme mili­tar.

Els tràmits són fets. Ara, que els sobres arri­bin a la mesa. Fins aviat.