Eleccions

Si hi ha cam­pa­nya elec­to­ral va bé pen­sar en Simone Weil, una de les ments més lúcides i sen­si­bles del segle XX. La Weil (1909-1943) va morir escan­da­lo­sa­ment jove, als 34 anys, però va tenir temps de fer mol­tes coses. Va estu­diar filo­so­fia a la cèlebre École Nor­male Supérieure, on va obte­nir millors notes que l’altra gran Simone de la cul­tura fran­cesa, Simone de Beau­voir. A diferència de Beau­voir, però, Simone Weil va fugir dels ambi­ents de la intel·lec­tu­a­li­tat mar­xista de París per explo­rar de pri­mera mà la con­dició obrera (va tre­ba­llar a la Renault) o els movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris (es va allis­tar a la columna Dur­ruti durant la nos­tra guerra civil). Cap militància o entu­si­asme ini­cial li va fer per­dre la capa­ci­tat crítica ni la volun­tat de tro­bar el sen­tit pro­fund de l’experiència humana. El seu pen­sa­ment, pro­per als de Ber­na­nos i Camus, és vist avui com l’intent honest i valent de refor­mu­lar un huma­nisme d’arrel cris­ti­ana enmig de les grans tur­bulències ideològiques del seu temps, les que es van mate­ri­a­lit­zar des­car­na­da­ment a la guerra civil espa­nyola i la segona guerra mun­dial. Simone Weil va entre­veure les limi­ta­ci­ons de les grans idees revo­lu­cionàries a la pràctica i la faci­li­tat de l’indi­vidu d’aca­bar engo­lit per dog­ma­tis­mes col·lec­tius. I va veure, també, les insu­ficiències de la democràcia. Va ado­nar-se molt aviat que el sis­tema de par­tits, sin­di­cats, etc., ten­dia fàcil­ment a per­ver­tir el sen­tit pro­fund de la lli­ber­tat d’expressió per reduir-lo a tota una altra cosa: la lli­ber­tat de pro­pa­ganda. En aquests dies de soroll pre­e­lec­to­ral es nota fins a quin punt hem accep­tat que ens ven­guin lli­ber­tat de pro­pa­ganda per lli­ber­tat d’expressió. Les bata­lles elec­to­rals d’avui dia exa­cer­ben la retòrica d’adu­lar els fidels i rene­gar dels con­trin­cants. Més que de gua­nyar es tracta de der­ro­tar; de tro­bar més vir­tut en no pac­tar que no pas en posar-se al ser­vei de grans majo­ries. La Simone Weil es devia veure a venir el que em deia un del meu poble: “No em pre­gun­tis per qui votaré, noi. Jo no voto mai per ningú. Jo sem­pre voto con­tra algú!”