El desgavell

Mai havia vist des de 1977 una cam­pa­nya elec­to­ral com la del 28 d’abril. Des­ma­ne­gada, plena d’insults explícits o implícits, embo­gida, des­bo­cada per la dreta, en certs moments gro­llera i des­nor­tada. Em va sem­blar el detri­tus de la pit­jor democràcia, la popu­lat­xera i inso­lent, l’antítesi del con­cepte aris­totèlic del “govern dels millors”. Millors? Per al filòsof grec els millors eren l’aris­tocràcia, les elits de l’excel·lència. Ara els “millors” són barats i vul­gars; és l’apo­de­ra­ment bas­tard dels opor­tu­nis­tes, els des­ver­go­nyits, els amo­rals, els medi­o­cres. Quan tot un catedràtic d’uni­ver­si­tat va sen­ten­ciar en un pro­grama de tele­visió que l’ètica “res tenia a veure amb la política”, els ossos d’Aristòtil, Plató i Ciceró degue­ren retorçar-se nova­ment en la tomba. És una de les aber­ra­ci­ons més grans que he sen­tit.

Els que ado­ren Maquia­vel són aquells que neguen la democràcia. El príncep és tot un memoràndum d’indig­ni­tat immo­ral. L’ètica és caval­cada en aquest cas per la uti­li­tat, per la con­veniència al ser­vei del poder, per aquesta “vir­tut” d’abu­sar de la força de la raó. I de tot això ens ha sado­llat en aquesta ocasió la fira elec­to­ral. Medi­o­cri­tat en grau super­la­tiu, indig­ni­tat en les mane­res, cinisme en les expres­si­ons i una des­bo­cada fam de poder. En bas­tants moments, aquests líders de quarta divisió em parei­xien els xer­rai­res que en la meva infan­tesa a For­call (Cas­telló) ofre­na­ven els seus gèneres amb enca­de­na­des logomàquies far­sants des del balcó del seu furgó.

La sin­gu­lar cer­tesa d’aquesta fira política és la real absència de lide­rat­ges. Mai Espa­nya va emma­lal­tir des de la Tran­sició d’un elenc de postu­lants a líders de sem­blant fre­vo­lesa. Cap d’ells resis­ti­ria una anàlisi pro­funda. Pedro Sánchez és el doc­tor de gai­rebé res, sense fons en el seu dis­curs i amb exu­berància men­ti­dera en les seves for­mes. Pura fulla­raca, i el que és pit­jor, abso­lu­ta­ment fidel a Nico­lau Maquia­vel: tot el pos­si­ble és bo; res obsta a l’ús del poder en la direcció més con­ve­ni­ent per al seu ego monu­men­tal. Amb ell als coman­da­ments de l’avió mai sabrem a on ani­rem a parar o a quina ser­ra­lada ens esta­ve­lla­rem. A l’Europa dels anys trenta es van conèixer nota­bles espècies d’aquest mateix gènere.

Pel que fa a l’altra esquerra, l’efe­mi­nada Uni­des Podem, el millor seria ini­ciar una tanda de roga­ti­ves peni­ten­ci­als perquè Déu ens allu­nyi d’aquesta tem­pesta. Tar­do­co­mu­nis­tes, far­sants de la demagògia per popu­lista, hereus de Fidel Cas­tro i ger­mans del piadós i bàrbar Nicolás Maduro, els seus líders pre­di­quen una cosa i prac­ti­quen exac­ta­ment el con­trari. Don Pablo Igle­sias va escar­nir la “casta” política, ali­ena segons ell als interes­sos del poble. Ell, noi de barri, en això fona­menta la seva raó de ser. Fet i fet es tras­lla­da­ria a la seva mansió milionària, pro­te­gida per la Guàrdia Civil i dotada de tota classe d’addi­ta­ments que la majo­ria dels maleïts polítics de la Tran­sició mai van tenir.

La dreta divi­dida, o mul­ti­pli­cada. El cen­tre­dreta de Fraga ha parit fills per obra i gràcia d’Aznar, tot un pro­digi de genètica. Ex unum plu­ri­bus... Li agra­dava tant l’espècie que, de tant radi­ca­lit­zar-la –després de l’apoteòsica ani­qui­lació de Rajoy–, va donar al PP dos fillols: per no se sap on, Ciu­ta­dans i la Vox d’Abas­cal, que un dia va fun­dar l’amic Alejo Vidal-Qua­dras. Esbo­ci­nat per ambdós cavalls en la car­rera en direcció opo­sada, Pablo Casado, apa­dri­nat per Aznar, i encara sense mot­xi­lla ideològica. No entenc com es poden fabri­car for­ma­ci­ons tan frèvoles, volàtils, d’un dia per l’altre, amb addi­tius tan febles com l’oferta de tore­ros, o fills de papà històric, abso­lu­ta­ment des­proveïts de cri­teri i a vega­des de seny, com en l’avor­ta­ment dels nean­der­tals. Déu meu! A on ha anat a parar el PP?

D’aquesta matriu azna­ri­ana, per hete­rodòxia amb el model ori­gi­nal, han sor­git ele­ments que con­du­ei­xen les seves for­ma­ci­ons a llocs des­co­ne­guts. Albert Rivera ja fa 12 anys que afronta una panòplia de vari­e­tats genètiques: ara cen­tre­es­querra, ara ja mar­ca­da­ment dretà. Em con­ti­nuen plo­vent inter­ro­gants amb el seu api­la­ment de pròfugs i opor­tu­nis­tes, que fugen del nau­fragi, o l’exclusió, del por­ta­a­vi­ons del PP casa­dista i post­ma­ri­a­nista en declivi. Final­ment, Vox, que havia de ser el mes­sies sal­va­dor de l’Espa­nya eterna, a la qual alguns ana­lis­tes –i enques­tes– ator­ga­ven fins a 70 dipu­tats. Oh, infe­li­ci­tat!, va que­dar reduïda la xifra a 24 dipu­tats. Càlculs fallits o expec­ta­ti­ves des­me­su­ra­des? Abas­cal és un altre fillol de l’azna­risme, un mal­son d’una con­fusa progènesi. En això, jus­ta­ment, comen­cen el dia els popu­lis­mes, els lide­rat­ges medi­o­cres que podrien amenaçar un retorn als jefes quan front als pro­ble­mes evi­den­cien la seva impotència. Sense líders pròpia­ment dits, ni elits engrei­xa­des, aquesta Espa­nya es dis­posa a supor­tar moments no fàcils. El des­con­cert podria emmi­ra­llar-se en el que avui és la política cata­lana, i més específica­ment en el caos que ha implan­tat a Bar­ce­lona el paro­xisme de la incom­petència de l’alcal­dessa, Ada Colau. Aquest seria el para­digma.