El col·lapse moral del ‘sanchismo’

A La Moncloa s’ha creat una fàbrica de xerrameca que, amb més de 500 empleats, es dedica a la impressió de terminologia experta que capgira la realitat, amb el rentat de vergonyes o simplement d’exculpació. La propagació és tan escandalosa que un grapat de ministres sintonitzen cada matí les ones d’aquest laboratori: la paraula del dia –o el “paraule”– és “casquería”, i “ nebodes” de condició prostibulària. Veritablement, tots sabran de què es tracta?

En la putrefacció ètica que els ciutadans del carrer suportem, la pudor del relat s’expandeix per totes les cantonades quan avui es parla de política a la península Ibèrica (no a Hyde Park Corner, per on passejava jo amb l’ambaixador Fraga cada tarda després de l’àpat). Allà es discutia amb educada passió; els anglesos són molt fins…

La qüestió és si el procediment del relat és suficient per encobrir, primer, i justificar, després, una governació buida de fets que de debò siguin creditors d’alguna credibilitat. Si abans el lèxic concedia el crèdit a la nostra gent gran, a l’activitat econòmica i al tracte mercantil, quina garantia atorga l’abús etimològic dels termes o la falsedat dels significats del llenguatge? Aquesta és una via del descrèdit que soscava la legitimitat i l’autoritas del qui ho expressa.

És el discurs, amics lectors, no els fets que certifiquen la falsedat; és el que pretén narcotitzar la lleugeresa del poble que anul·li l’adequada resposta a tanta hipocresia, o pugui defugir la mala olor de la xerrameca fútil, nècia i sovint bruta. Per què no es despulla tota la Veritat i es transparenta l’argument de les autèntiques intencions dels governants? Per què s’atrinxeren els nostres dirigents en la causalitat aliena quan és en la seva incompetència personal on caldria cercar la responsabilitat?

Èticament estem davant d’un procedir inqualificable, inacceptable i falsari que desautoritza tot un govern que atribueix constantment la “veritat” de les causes, l’apagada elèctrica, el desastre dels trens, el nul manteniment de les infraestructures. Si més no a les festes del parador de turisme del genial Ábalos? Potser és la depredació, la mentida i el fornici l’únic relat de la “veritat”? Tarradellas apel·laria al fàstic, o al camuflatge més polit, de “fer el ridícul”, (“l’única cosa que no pot fer un polític”, afegiria el savi president). No obstant, la ceguesa dels pròcers polítics espanyols no encerta a percebre la pútrida olor que pul·lula per les nostres ciutats i corromp l’aire que respirem, que, com deia el meu amic empresari mexicà, “és tan desesperadament contaminant que es pot mastegar”. Un privilegi dels ignorants atontats o els ineptes ingenus que estimen ser enganyats cada dia per sublimar les penes.

Avui les paraules amaguen els fets. I els fets són els que són: no hi ha hagut mai tanta abundància de misèria moral; ni percepció de tanta vergonya; mai no s’ha mentit tant ni el xantatge és d’ús tan legal – i usual– en l’exercici de la política i de la governació. N’hi ha a Brussel·les, que s’han doctorat. I a La Moncloa, i a les Corts. Se l’empassen com si es tractés d’una delicatessen... On queda el Cícero escrupolós? Potser on habita Catilina?

Però es pot creure algú això de l’aristocràcia política “del govern dels millors”? Sòcrates, Plató, Aristòtil, Ciceró, etcètera, depuraven les paraules amb l’oli de l’Ètica. Molts es pregunten avui què és això de la Veritat i les Paraules o el Compromís. Entre nosaltres tan sols es tracta de farratge, pura entelèquia. D’aquí ve el col·lapse del bon govern: l’eclipsi de la democràcia ens aproxima a Shakespeare quan es lamentava a Hamlet que “alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”. Som ja a Dinamarca?