El final de ‘Joc de trons’

Parla una fidel segui­dora de Joc de trons durant vuit tem­po­ra­des, i al final puc afir­mar que no em repre­senta. Al meu món hi ha dones que no estan interes­sa­des a fer sexe amb altres homes, i no passa res: no han de córrer a des­flo­rar-se abans que s’acabi la sèrie. Bri­enne de Tarth o Arya Stark m’ha sem­blat que han de fer un polvo a corre-cuita per dir a tot­hom que no són les­bi­a­nes.

Una bona història t’ha de dei­xar sub­ju­gada i ador­mida. Si et des­per­tes, ja ha per­dut. I et des­per­tes quan veus massa els fils, quan es nota d’una hora lluny que la mare de dra­gons s’ha de fer dolentíssima una hora abans que s’acabi tot per poder-la matar. Els per­so­nat­ges han de tenir vida pròpia, un caràcter for­mat, i no m’empasso que una de les per­so­na­li­tats més tre­ba­lla­des de la sèrie, Dae­nerys Tar­garyen, actuï com qui no és. Que la boge­ria i l’afany de poder exis­tei­xen, ho sabem des de sem­pre, però la coherència, la cohesió i la ver­sem­blança sem­pre estan del cantó de les millors històries.

A par­tir de la mort de Dae­nerys, el món per a mi s’ha des­en­can­tat. Tot m’ha sem­blat més brut, més trist, més absurd. Ja no hi era ella, la llum de foc de totes les alba­des, l’única capaç del pro­digi de les cri­a­tu­res mítiques. Entenc què ens han vol­gut dir: que la uto­pia és la terra del tota­li­ta­risme (l’estètica nazi de la victòria de Dae­nerys anun­cia un món de dic­ta­dura i ter­ror). Que és millor un món en què ningú esti­gui del tot con­tent, perquè així és com fun­ci­o­nen els acords i totes les democràcies. I tot seguit he vist l’escena més lamen­ta­ble: una taula pre­si­dida per un rei i un munt de con­se­llers amb una sola dona, i arribo a la con­clusió que aquest és el seu tota­li­ta­risme dis­fres­sat de democràcia. Quin és el pri­mer punt de l’ordre del dia? La neces­si­tat o no de recons­truir els prostíbuls. El rei esgar­rat, gran visi­o­nari, també és cec per dir als con­se­llers que la pros­ti­tució és una de les mane­res més ter­ri­bles d’escla­vi­tud humana?

Tot i que estan en vies d’extinció, alguns homes encara escri­uen la història dels homes. Però pot­ser és l’última vegada que ho podran fer com un pro­ducte de mas­ses, tri­garà molt a repe­tir-se un feno­men com aquest amb tan­tes pla­ta­for­mes tele­vi­si­ves i frag­men­tació de l’entre­te­ni­ment. I quan torni, estic segura que el guió també l’hau­ran escrit les dones.

Us explico el meu final, el veri­ta­ble: l’Arya aprèn a pujar al llom d’un drac. És impos­si­ble que l’Arya no vul­gui mun­tar dracs, és una nena que no ha accep­tat mai el seu rol de gènere! I com que sap que els dracs són mera­ve­llo­sos, amb la Dae­nerys han bus­cat la manera de fer-los criar. Però són molt des­truc­tius, així que han enge­gat un procés d’habi­tu­ació per fer els dracs ovo­lac­te­o­ve­ge­ta­ri­ans. No cal que es tirin simbòlica­ment cap home perquè fa estona que tot­hom sap que l’Arya i la Dae­nerys són pare­lla. Així que he fet un món sec­tari? Mino­ri­tari? Una història que no repre­senta el món? És la meva història i em sem­bla molt més interes­sant que la que hem sen­tit tota la vida: tot d’homes en una taula deci­dint o no recons­truir els prostíbuls (igno­rant, com sem­pre, el dolor de totes les dones).