Ressaca

Ahir hi va haver elec­ci­ons. S’ha aca­bat aquest cicle enca­de­nat de cam­pa­nyes i elec­ci­ons. La sotra­gada al mapa, elec­to­ral i ins­ti­tu­ci­o­nal, ha estat remar­ca­ble. Però ja es veu a venir que no haurà estat prou deci­siva per asse­gu­rar un canvi radi­cal en un pano­rama tra­vat i enca­llat des de fa temps. Aca­bada la segona cam­pa­nya, tinc l’estómac regi­rat, una bar­reja de mareig i ver­ti­gen. Em costa d’escriure la paraula fàstic, però he sen­tit bas­ques mol­tes vega­des. I això que he de con­fes­sar que he seguit la cam­pa­nya només tan­gen­ci­al­ment, que hi he pas­sat de pun­te­tes. Pot­ser he fet mal fet, però si tot i mar­car distàncies ja em sento com em sento no vull ni ima­gi­nar com em sen­ti­ria si m’hi hagués cap­bus­sat a fons, ni que només fos com a espec­ta­dor interes­sat. He vist la impu­ni­tat dialèctica, la ina­ni­tat dels argu­ments, la super­fi­ci­a­li­tat dels debats, la per­versió extrema del llen­guatge. He vist entro­nit­zar des­ca­ra­da­ment la men­tida per reforçar el per­fil d’una can­di­da­tura, he vist posi­ci­ons còmoda­ment cíniques, he assis­tit a la cerimònia de la con­fusió.

He que­dat gar­ra­ti­bat davant l’estultícia imper­ti­nent, davant la tea­tra­lit­zació bana­lit­za­dora. M’he des­es­pe­rat espe­rant inútil­ment escol­tar un dis­curs tra­vat que lligués l’agenda local, els temes de la quo­ti­di­a­ni­tat muni­ci­pal, amb una agenda glo­bal que ho hau­ria d’incloure tot.

Tena­llats per l’ano­ma­lia, l’ano­ma­lia ha mar­cat el pes d’una pola­rit­zació eixorca. Uns arra­pats a l’ano­ma­lia mateixa com un pre­text per no par­lar de política des de la recla­mació d’una solució política. Uns altres sub­mer­gits en l’immo­bi­lisme fona­men­ta­lista dis­po­sats a arra­sar-ho tot. Vol­dria començar a sor­tir de l’estat de xoc i pen­sar que mal­grat tot el tremp moral de la ciu­ta­da­nia sabrà exi­gir el com­pli­ment ade­quat de les noves res­pon­sa­bi­li­tats assu­mi­des, dels man­dats con­crets i con­trets.