Edils, ensenyeu-vos

Avui és dia de vota­ci­ons. Aquest cro­nista se sol sos­treure deli­be­ra­da­ment dels temes polítics en majúscula, perquè el diari ja dis­posa d’arti­cu­lis­tes d’un pes específic reco­ne­gut que res­se­guei­xen l’actu­a­li­tat de la cosa pública en gene­ral. Però avui és dia de vota­ci­ons.

En el cas de Girona ciu­tat, la cam­pa­nya ha estat avor­rida i des­con­cer­tant. Les dife­rents for­ma­ci­ons s’han vist moti­va­des pels sen­ti­ments d’inten­tar el domini de par­cel·les de poder, per tal de recol­zar millor la causa que poden defen­sar en les esfe­res que sepa­ren els inde­pen­den­tis­tes dels cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, i el xoc que repre­senta tenir can­di­dats a l’exili o a la presó. I així el debat de les qüesti­ons domèsti­ques que ens afec­ten com a ciu­tat i capi­tal ha que­dat rele­gat a un segon terme dis­cret.

Les pre­sen­ta­ci­ons, debats i mani­fes­tos han estat d’una pobresa d’idees acla­pa­ra­dora i d’un segui­ment mínim. Ningú s’ha plan­te­jat seri­o­sa­ment el model de ciu­tat que volem tenir en enda­vant. Com a molt es pro­po­sen pedaços, millo­res pun­tu­als, i en última instància pro­jec­tes que no es podran rea­lit­zar. I just a mit­ja­nit ja sabrem quina serà la nova com­po­sició muni­ci­pal.

Girona és una ciu­tat on es pre­mia mes la imatge que la rea­li­tat. Fes­ti­vals, el Bòlit, el circ –que ja no hi és–, les flors... bom­bo­lles; men­tre que la gestió del dia a dia i el con­tacte amb els admi­nis­trats sofreix demo­res immo­ti­va­des i fugi­des per la tan­gent. Els edils sor­tints –de totes les for­ma­ci­ons– sovint s’han fet fone­dis­sos davant del ciu­tadà. No els hem vist prou pels car­rers i les pla­ces per ado­nar-se dels pro­ble­mes quo­ti­di­ans, ni dia­lo­gar de tu a tu les qüesti­ons. I la solució als con­flic­tes s’ha deri­vat repe­ti­da­ment cap als fun­ci­o­na­ris muni­ci­pals, que conei­xen la llei i l’apli­quen res­tric­ti­va­ment, per si les mos­ques.

S’espera que la nova for­mació con­sis­to­rial, del color que sigui, esti­gui for­mada per gent que s’arre­man­gui i es dis­posi a escol­tar –de debò– la ciu­ta­da­nia, sense tan­tes fines­tre­tes i torns, i que tre­pitgi sobre el ter­reny els esde­ve­ni­ments i les man­can­ces. Que des­pat­xin els assump­tes amb la idoneïtat i la cele­ri­tat que se suposa a la gent cul­ti­vada. I que escol­tin, i no amb un fla­biol sonant. Aquest cro­nista pot ofe­rir la pròpia experiència: mai he rebut una res­posta del con­sis­tori després d’haver asse­nya­lat des­propòsits. Ni tan sols quan s’ha pogut cons­ta­tar que el fet escrit no era prou exacte (!). La res­posta ha estat sem­pre el silenci, que és còmode, barat, i no com­pro­met a res.

Edils que sor­ti­reu ele­gits, ense­nyeu-vos. Feu-vos pre­sents, de debò, als car­rers de la ciu­tat, on tre­mo­len les llam­bor­des. Par­ti­ci­peu amb la gent de peu. Tre­ba­lleu fort, i sor­pre­neu-nos amb ini­ci­a­ti­ves i idees. Ho espe­rem.