Waterloo, l’infern de Madrid

Aques­tes elec­ci­ons –afor­tu­na­da­ment– són excep­ci­o­nals. D’una banda, demà, diu­menge, els elec­tors d’aquest país hau­ran d’ele­gir un miler d’alcal­des (cadascú el que millor li sem­bli) i, de l’altra, els ciu­ta­dans també hau­ran de dipo­si­tar una pape­reta per al Par­la­ment Euro­peu. La pecu­li­a­ri­tat és que, des del punt de vista del sobi­ra­nisme català, aquest segon vot només es pot pen­sar en nega­tiu. És a dir, la qüestió és deci­dir quina és l’opció que més aprensió cau­sarà entre les elits madri­le­nyes, quina can­di­da­tura és la que gene­rarà un dal­ta­baix més gran a La Mon­cloa, a l’Íbex-35 i a l’estruc­tura burocràtica i judi­cial de Madrid.

Natu­ral­ment, el que desit­ja­rien a l’Espa­nya ofi­cial seria una victòria dels par­tits del sis­tema a Cata­lu­nya. Tant se val PSOE que PP o Ciu­ta­dans i, en últim extrem, fins i tot Podem, tot és assu­mi­ble. Més enllà d’això, la rea­li­tat és que a l’altra banda de l’eix naci­o­nal sem­pre hi ha una gra­dació per­versa. Madrid, com es pot veure a través de decla­ra­ci­ons polítiques i edi­to­ri­als periodístics, pre­fe­reix pre­sos a exi­li­ats. I dins dels exi­li­ats, el que més els obses­si­ona és Car­les Puig­de­mont.

Puig­de­mont –com Marta Rovira o Anna Gabriel, per eixam­plar el perímetre par­ti­dista– són per­so­nes lliu­res i sense limi­ta­ci­ons d’expressió que han posat de mani­fest el fracàs jurídic de l’Estat espa­nyol, que no ha acon­se­guit fer efec­tiva ni una sola euro­or­dre. Per si fos poc, Car­les Puig­de­mont con­serva la legi­ti­mi­tat deri­vada de l’U d’Octu­bre, almenys per a la part de la soci­e­tat que va pro­te­gir i exer­cir el man­dat de les urnes. Per això un vot mas­siu a favor de l’exili tin­dria un impacte bru­tal con­tra les estruc­tu­res de l’Estat, que veu­rien com s’esva­eix defi­ni­ti­va­ment l’espe­rança d’un retorn de l’inde­pen­den­tisme a la cleda autonòmica. Puig­de­mont, ho diuen ells, és la pit­jor opció, la que cal evi­tar si es vol man­te­nir Cata­lu­nya com a comu­ni­tat autònoma de règim comú. En defi­ni­tiva, Water­loo és l’infern de Madrid.