La jungla silenciosa

A l’abril es va publi­car a Bio­lo­gi­cal Con­ser­va­tion l’arti­cle Worldwide decline of the ento­mo­fauna. La con­clusió? El 40% dels insec­tes del món podrien extin­gir-se en les pro­pe­res dècades. Ate­sos els innom­bra­bles ser­veis ambi­en­tals que pro­por­ci­o­nen els insec­tes, això seria una catàstrofe natu­ral sense pal·lia­tius. L’estudi cita com a prin­ci­pals cau­ses: la pèrdua d’hàbitats, la pol·lució deguda a pes­ti­ci­des i fer­ti­lit­zants, els patògens i espècies inva­so­res, i, final­ment, l’escal­fa­ment glo­bal. I reco­mana fer­vent­ment empren­dre acci­ons per mirar de reduir l’impacte de les tres pri­me­res cau­ses, mit­jançant una reducció radi­cal en l’ús de pes­ti­ci­des i la rege­ne­ració d’aigües con­ta­mi­na­des en entorns urbans i agrícoles. Malau­ra­da­ment, no hi ha remeis sen­zills per a l’escal­fa­ment glo­bal que afecta dramàtica­ment els insec­tes a les regi­ons tro­pi­cals, a través d’un aug­ment tant de les seque­res, com de les tem­pe­ra­tu­res màximes. Efec­ti­va­ment, havent evo­lu­ci­o­nat en un clima esta­ble, la salut d’aquests insec­tes cau en picat a poc que s’allu­nyen del seu òptim tèrmic. No poden resis­tir més enllà del que l’evo­lució els ha pre­pa­rat i, sor­presa, tam­poc no tenen aire con­di­ci­o­nat.

Un exem­ple con­cret ens ve d’Austràlia, a on les inu­su­als seque­res han cau­sat una xocant cai­guda en el nom­bre d’arnes bogong. Cada any, uns 2.000 mili­ons d’arnes bogong fan una migració anual de més de 1.000 km del nord al sud d’Austràlia. Aquest any, a una cova a les regi­ons alpi­nes a on nor­mal­ment s’arre­ce­ren mili­ons d’arnes, només se n’han tro­bat 3 espècimens. La ins­pecció d’unes altres 50 coves de recer cone­gu­des dona uns resul­tats simi­lars. I com que aquesta arna és un com­po­nent bàsic de la dieta de l’opòssum pig­meu de mun­ta­nya (en perill d’extinció) en el moment que aca­ben la seva hiber­nació, els inves­ti­ga­dors han tro­bat múlti­ples casos de feme­lles que tenien totes les cries mor­tes i en des­com­po­sició al mar­supi. L’altre exem­ple, encara més punyent, ens ve de Puerto Rico. A la jun­gla de Luqui­llo han pas­sat de 0 dies de tem­pe­ra­tu­res de més de 29º C al 1970, a un 44% dels dies el 2018. El pro­fes­sor Brad Lis­ter va tro­bar que això ha dut, en el mateix període, a la des­a­pa­rició del 98% (!!!!) dels insec­tes a nivell de terra, i del 80% dels que es tro­ben a les capçades. Con­seqüent­ment, les gra­no­tes i els ocells han des­a­pa­re­gut en un 55%, i una mena d’ocell con­cret, el todi de Puerto Rico, ha des­a­pa­re­gut en un 90% (!!!). Això és, sen­zi­lla­ment, un veri­ta­ble col·lapse de les cade­nes tròfiques.

Tant li fa com d’exu­be­rant, pui­xant i vibrant sigui qual­se­vol eco­sis­tema: amb la nos­tra per­se­ve­rança tenaç som capaços de doble­gar-los i cre­ban­tar-los a tots; de fer-los aco­tar el cap i accep­tar, ja vençuts i sense esma, la seva fi. A la fi, tin­drem el premi pel qual tan abne­ga­da­ment ens hem escar­ras­sat: una jun­gla silen­ci­osa.