Els profetes no escoltats

Vaig tenir el que con­si­dero immensa sort de ser el res­pon­sa­ble de comu­ni­cació del Cer­cle Català de Nego­cis, durant més o menys qua­tre anys, des que Ramon Car­ner va arri­bar a la pre­sidència fins que va ser subs­tituït per Albert Pont. Feia molt poc que s’havia produït la frac­tura que com­por­ta­ria la cre­ació de la Fun­dació Cata­lu­nya Estat i que Jaume Vall­corba, un dels fun­da­dors del Cer­cle, havia deci­dit aban­do­nar els seus com­panys. El nucli dur el for­ma­ven Ramon Car­ner, Joan Cana­dell i Miquel Àngel Gràcia. La junta de l’enti­tat, però, la com­po­nien gai­rebé una dot­zena de per­so­nes. Totes amb capa­ci­tat de veu i vot. Quan vaig ater­rar els pri­mers dies al Molí de la Torre, quar­ter gene­ral del CCN, per par­ti­ci­par a la junta (que no es feia a l’hora dels senyors ni dels alli­be­rats sin­di­cals, sinó a l’hora que les per­so­nes dedi­quen el seu temps a bada­llar davant la tele­visió) reco­llint els inputs que havíem de fer arri­bar als mit­jans de comu­ni­cació, al·luci­nava. Per pri­mer cop vaig sen­tir par­lar de l’espoli fis­cal i els vaig veure traçar un full de ruta cap a la inde­pendència que, amb els anys, s’ha com­plert fil per randa.

En aquells moments no exis­tia el procés, i l’inde­pen­den­tisme con­ti­nu­ava sent cosa de qua­tre gats. “Ven­dre”, com en diem en l’argot periodístic, les notes de premsa als mit­jans (en vam fer més d’un cen­te­nar) era com inten­tar ven­dre les pro­fe­cies de Nos­tra­da­mus 200 anys abans que es fes­sin rea­li­tat. Si em per­me­teu l’expressió empor­da­nesa, érem gra­ta­ment collo­nats des de l’altra banda del telèfon cada cop que els pro­por­cionàvem un estudi o els donàvem una dada (quin seria l’atur a la Cata­lu­nya Estat per exem­ple) que ales­ho­res resul­tava increïble. A la llarga taula de la sala de reu­ni­ons del Molí de la Torre només hi havia ampo­lles d’aigua que, com diuen a casa meva, escla­rei­xen la vista. Ells la tenien molt clara, però els mit­jans només bevien, com ara, de les tòxiques fonts ofi­ci­als i d’orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als que, comp­tat i deba­tut, repre­sen­ta­ven tanta o menys gent que el Cer­cle Català de Nego­cis. Per tant, nosal­tres érem uns out­si­ders, uns poca­pe­nes.

Men­tre escric aquest arti­cle tinc sobre la taula un dos­sier del Grup d’Estu­dis del CCN amb data gener 2013 que es titula: A qui repre­senta la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona? L’estudi deia que “la Cam­bra defensa només par­ci­al­ment els interes­sos econòmics locals i té por d’enfron­tar-se a l’Estat espa­nyol” i enu­me­rava tots els punts que no com­plia, mal­grat que eren la seva obli­gació segons els esta­tuts de la pròpia Cam­bra. A con­ti­nu­ació es dis­sec­ci­o­nava la repre­sen­ta­ti­vi­tat dels inte­grants de la Cam­bra: “60 empre­ses repre­sen­ten l’òrgan del ple; quasi cap té menys de 10 tre­ba­lla­dors quan a Cata­lu­nya la mit­jana del 95% de les empre­ses és de 10 tre­ba­lla­dors; algu­nes de les empre­ses ni tan sols tenen la seu a Cata­lu­nya; de fet, les per­so­nes que les diri­gei­xen no són ni empre­sa­ris, sinó direc­tius d’alta empresa”. L’anàlisi del mètode elec­to­ral a la Cam­bra ho deia tot: abs­tenció 98,2%; sis­tema de votació: per cor­reu 90,8%. Pro­cedència del vot per cor­reu: 73,5% d’una sola adreça i ho reblava que el 82% dels vots eme­sos per cor­reu es fes­sin en dos dies essent el període de votació de 20 dies!! Un escàndol, no? Doncs el con­junt dels mit­jans, enti­tats i classe política es van pas­sar les dades per l’arc de Sant Martí, mal­grat que el CCN va inter­po­sar un recurs con­tenciós con­tra les elec­ci­ons de 2010.

La Cam­bra ha estat fins a la victòria d’Eines de País el xirin­guito dels empre­sa­ris del Pont Aeri i dels polítics que neces­si­ten el favor d’aques­tes empre­ses, casu­al­ment mol­tes d’elles assídues partícips de les con­ces­si­ons públi­ques a Madrid i a Cata­lu­nya/Bar­ce­lona. És un plaer que sis anys després de fet aquell estudi i gràcies sobre­tot a la ini­ci­a­tiva via Twit­ter de Joan Cana­dell, ara pre­si­dent de la Cam­bra, de revol­tar l’empre­sa­riat “mino­rista”, s’hagi tom­bat un gegant que sem­pre va tenir els peus de fang. Els mit­jans –de nou ells...– han mini­mit­zat l’impacte de la victòria inde­pen­den­tista a la Cam­bra. No hau­ria de ser així. La Cam­bra té força poder de decisió i ten­ta­cles: Fira de Bar­ce­lona, Port de Bar­ce­lona, Pimec, Foment i fins i tot el Barça... Revi­seu sinó els noms de jun­tes ante­ri­ors i hi tro­ba­reu: Laca­lle, Gas­par, Basañez...

Els polítics mai han estat, en aquest procés, una eina de trans­for­mació. Sem­pre ho ha estat el poble i la soci­e­tat civil. La Cam­bra és la pri­mera estruc­tura d’Estat que els empre­sa­ris tenen a les seves deci­si­ves mans. Ells són claus per a un futur procés de secessió, perquè després de tot el vis­cut, l’únic con­ven­ci­ment que alguns tenim és que el camí a la lli­ber­tat és única­ment econòmic. Temps al temps.