La por, eina de control

L’alemany Carl Schmitt, politòleg, jurista i filòsof, se’l considera un dels pares de les bases doctrinals i ideològiques del Partit Nacional Socialista, o sigui del nazisme. Seva és la sentència on s’assegura que “sempre s’ha de mantenir entre la població la imatge d’un enemic, per tal de poder-la manipular i dirigir”. Schmitt considerava aquest principi una de les pedres fonamentals que havia d’ajudar el poder nazi a mantenir “l’ordre social”. I reblava el clau assegurant que “el sobirà és aquell que decideix sobre l’estat d’emergència”.

Ho tenim clar, no? Qui té el poder assenyala l’existència d’un enemic contra el qual sempre s’ha d’estar alerta, i és el mateix poder qui, en virtut de les seves atribucions, decreta quines emergències ocasiona l’enemic i, evidentment, com s’ha d’actuar per derrotar-lo.

De fet, Schmitt l’únic que va fer va ser deixar blanc sobre negre la teoria política que sempre ha marcat l’actuació del poder polític, sobretot quan s’exerceix de manera absolutista. Així va ser en temps del feudalisme, va ser durant la guerra freda i ha continuat sent-ho en la guerra contra el terrorisme global.

L’existència d’un enemic (real o imaginari) fa estar la societat en constant estat d’alarma, sotmetent-la a una situació contínua d’estrès i fent-la dependent de les ordres i directrius de qui mana, que és qui té l’auctoritas per dir-nos què és el que més ens convé fer.

Occident viu, aparentment, en un sistema democràtic, però els mecanismes de control que fan servir els governs són els mateixos que definia Schmitt. Això va quedar palès durant la crisi sanitària ocasionada pel coronavirus, quan la majoria de governs, començant per l’espanyol, van portar al límit el sistema parlamentari autoadjudicant-se per decret el poder de decidir, per exemple, la durada dels confinaments, que cal recordar que van acabar sent considerats inconstitucionals. El govern espanyol s’ha acostumat a governar fent servir un mecanisme legal, el decret, que teòricament està reservat per a situacions d’emergència. Els decrets presidencials permeten saltar-se el mecanisme de control parlamentari i resoldre per la via directa la manca de majories. El motiu sempre és l’existència d’algun “enemic” que gairebé mai es pot identificar. El 2020 i fins a la fi de l’estat d’alarma l’“enemic” que justificava decisions “controvertibles” era el coronavirus.

Fa pocs dies, la UE va “filtrar” un esborrany de pare desconegut on s’advertia la població que calia disposar a casa d’un “kit bàsic de supervivència” de 72 hores. El motiu? L’esclat d’una guerra o una emergència climàtica! Anem a pams. Rússia no té capacitat militar convencional per envair la resta d’Europa. És evident. Ha hagut d’anar a reclutar soldats de Corea del Nord! Tot per anar fent la viu-viu a Ucraïna i anar guanyant terreny per tenir una posició de força en una hipotètica negociació de pau. L’altra opció –encara més exòtica– és que els russos s’embarquin a fer servir armes nuclears contra els membres de l’OTAN. Putin no és un dirigent al qual podríem considerar un home de pau (més aviat al contrari), però tampoc és burro. Qui amb dos dits de front deixaria fet un solar radioactiu a propòsit un territori que vol conquerir...?

L’altre argument per a l’emergència: un invisible, no definit, motiu ambiental. De què estem parlant? D’un tsunami al Mediterrani? Del despertat de la majoria de volcans europeus? De l’explosió de diverses centrals nuclears? D’una invasió alienígena? D’una plaga d’escarabats a l’estil d’una de les set plagues d’Egipte? D’un atac cibernètic? D’un meteorit que destruirà tot el continent? I per què un kit de 72 hores i no de 120 o de 48? El més ridícul de tot va ser la presentació del “kit de supervivència”, que semblava marxandatge de la UE (“afanyeu-vos, que me’l treuen de les mans”, els faltava dir-nos).

És molt preocupant adonar-se que estem en mans de buròcrates no escollits per una sistema democràtic –per tant, exempts de controls i de responsabilitats– que generen temor entre la població per poder augmentar la despesa militar de manera injustificada. Europa, després de dir a Trump que no és ningú per dir-los en què s’han de gastar els diners, ha procedit a gastar-se els diners que el president dels EUA els ha demanat en la compra d’un armament que farà decréixer el PIB europeu i la inversió social per poder omplir les butxaques del complex militar-industrial nord-americà i, per tant, potenciar el PIB dels EUA. I nosaltres aquí, mirant cap a una altra banda...