Pensant en Notre Dame

La nit del 15 al 16 d’abril pas­sats, tots els tele­es­pec­ta­dors vam que­dar asto­rats en con­tem­plar l’incendi de Notre Dame de París i, sobre­tot, la cai­guda de la fletxa cen­tral que coro­nava el monu­ment. Va fer el mateix efecte que quan, per Sant Josep, mirem la crema de les falles valen­ci­a­nes i veiem com les fla­mes devo­ren la car­cassa i van apa­rei­xent les fus­tes de suport a les figu­res fins que, con­su­mi­des també pel foc, aca­ben caient. Impres­si­o­nant i col­pi­dor. En el cas de la cate­dral, tot­hom, cre­ient o no, estava com­pun­git davant la des­trucció, per sort par­cial, d’una icona tan emblemàtica. No és estrany, doncs, que l’orgull francès mani­fes­tat per tots, des del pre­si­dent Macron fins al dar­rer ciu­tadà, per­metés reco­llir, de seguida, uns mil mili­ons d’euros i es pla­ni­fiqués recons­truir el tem­ple en cinc anys. Just un mes després, el 16 de maig, vaig assis­tir a l’audi­tori del Museu de Ciències Natu­rals de Bar­ce­lona al lliu­ra­ment de les Creus de Sant Jordi de la Gene­ra­li­tat, per fer cos­tat als meus com­panys de l’asso­ci­ació Aspro­nis de Bla­nes i al mes­tre Lluís Albert, sobre el qual vaig escriure una bio­gra­fia temps ha, que n’eren recep­tors. Quan m’expli­cava la seva vida, Lluís Albert encara em con­tava, hor­ro­rit­zat, la imatge que havia vist, als 13 anys, el 1936, amb l’altar bar­roc de l’església de l’Escala encès. “Aque­lla escena –asse­gu­rava– és de les que m’han que­dat per sem­pre més.” Ara, s’ha llui­tat per sal­var de la ruïna un dels tem­ples més bells de la huma­ni­tat. Lla­vors, els que dis­sen­tien de la religió ana­ven a cre­mar tot el que no for­mava part del seu “ideal”. Un progrés mal entès. El pas d’aquells igno­rants ens ha dei­xat sense milers d’obres d’art i amb la docu­men­tació par­ro­quial on apa­rei­xien les nos­tres famílies per­duda per sem­pre (ja no parlo dels morts). Per cert, a l’Església se li ha exi­git, mol­tes vega­des, que demanés perdó pels seus exces­sos. Però no hi ha hagut ningú, des de les esquer­res, que hagi tin­gut la dig­ni­tat de dema­nar-ne per aque­lla boge­ria empa­rada amb mol­tes com­pli­ci­tats. És més. A vega­des, sen­tint les expres­si­ons d’alguns extre­mis­tes d’ara, ens queda el dubte de si, en cas de tor­nar a pro­duir-se una ocasió propícia, no es repro­dui­rien situ­a­ci­ons sem­blants. Seríem capaços de defen­sar els cri­te­ris de cadascú res­pec­tant vides, patri­moni i monu­ments? Diu Lluís Albert que, a l’Escala, la gent plo­rava de por i d’indig­nació. A França –el bres­sol de la Revo­lució del 1879– la gent, ara, plo­rava de recança davant Notre Dame. Millo­rem?