La fotografia del rei nu

Jordi Sànchez no podrà assis­tir a la ronda de con­tac­tes amb Felip VI al Palau de La Zar­zu­ela. En la seva inter­lo­cutòria, la sala segona del Tri­bu­nal Suprem argu­menta que exis­tei­xen defec­tes de forma, perquè la petició hau­ria d’haver estat diri­gida a Ins­ti­tu­ci­ons Peni­tenciàries; però, per evi­tar un enèsim llançament de pilota entre ins­ti­tu­ci­ons (una espe­ci­a­li­tat marca de la casa), no resis­teix la temp­tació d’entrar en el fons de l’assumpte. Els estal­vio la tor­tura de lle­gir l’escrit dels magis­trats, però es pot resu­mir en dues idees. La pri­mera, que la con­cessió a un pres pre­ven­tiu de qual­se­vol permís extra­or­di­nari és una mesura “excep­ci­o­nal”. Un joc de parau­les ben absurd. La segona, que Jordi Sànchez és “per­fec­ta­ment subs­tituïble per qual­se­vol altre mem­bre de la seva can­di­da­tura política”. Però resulta que l’arti­cle 99 de la Cons­ti­tució espa­nyola (aquesta que sacra­lit­zen o pro­fa­nen a con­veniència) esta­bleix que “el rei, amb con­sulta prèvia als repre­sen­tants DESIG­NATS pels grups polítics amb repre­sen­tació par­la­mentària, i a través del pre­si­dent del Congrés, pro­po­sarà un can­di­dat a la pre­sidència del govern espa­nyol”. Per tant, no hi havia cap impe­di­ment perquè hi anés Jordi Sànchez, mal­grat la seva sus­pensió com a dipu­tat, perquè no està regu­lat qui ha de ser el repre­sen­tant que vagi a la tro­bada, i, òbvi­a­ment, per a l’Estat espa­nyol deu haver-hi pocs tràmits més excep­ci­o­nals que la ronda de con­sul­tes amb el rei. Durant aquests “feliços” anys de monar­quia hem vist Joan Car­les I i Felip VI fent-se fotos amb polítics cor­rup­tes, amb dic­ta­dors san­gui­na­ris, amb caçadors d’ele­fants de Botswana o amb amants incon­fes­sa­bles. N’hi ha per triar i reme­nar. Però, segons sem­bla, cap d’aques­tes imat­ges resulta tan incòmoda per a la monar­quia com la que s’hau­ria fet amb Jordi Sànchez, perquè per­me­tria mos­trar al món sen­cer la dig­ni­tat d’uns polítics inno­cents ava­lats per les urnes amb la ver­go­nya d’una monar­quia impo­sada que, a més a més, va com­ple­ta­ment nua.