El Temps

Dos zela­dors van venir a bus­car la mare a l’habi­tació de l’hos­pi­tal i se la van endur per fer-li un TAC. “Té la cara blava!”, vaig excla­mar sobre­sal­tat quan la van tor­nar a por­tar. La met­gessa em va fer sor­tir al pas­sadís men­tre em deia: “Xiiiiist! Ara la tor­nem a posar al llit i ja el cri­da­rem.” Al cap de dues eter­ni­tats (que m’asse­gu­ren que només van ser 20 minuts) em van fer pas­sar a un des­patx per dir-me: “És que... ja està!”. (Ja està = la seva mare és morta). En aquells moments, pene­trat pel dolor, no hi vaig pen­sar. Però amb el temps, la pre­gunta s’ha arro­en­tat més i més: quin dret tenia una ins­ti­tució (l’hos­pi­tal) a fer-me espe­rar 20 o més minuts per comu­ni­car-me que la MEVA mare era morta? Per què em van robar la pos­si­bi­li­tat de ser allà, arran seu men­tre ella exha­lava l’últim sos­pir?

Entre alguns cris­ti­ans medi­e­vals es van con­dem­nar els préstecs (ana­te­ma­tit­zats com a usura) amb l’argu­ment que fer un préstec sig­ni­fi­cava ven­dre el Temps, que era només patri­moni del Cre­a­dor. El temps, és clar, és un valor rotund. I (al revés de sant Agustí) sé què és el temps, encara que m’ho pre­gunti. “Estar o no estar con­tigo, ésta es mi única medida del tiempo”, escriu Bor­ges. El temps és també un inci­dent en l’espai. Van con­fi­nar Tamara Car­rasco en un espai amb bar­rots fets de temps. I San­dro Rosell. Els bot­xins també saben que el con­trol ven­ja­tiu del Temps per­fora(rà) les vides dels exi­li­ats. Quan el fis­cal de l’Estat demana que els encau­sats per l’1-O no puguin acce­dir al ter­cer grau peni­ten­ci­ari fins que no com­plei­xin la mei­tat de la con­demna impo­sada, sap que el Temps és la represàlia més eficaç. Quan nosal­tres, els ciu­ta­dans, ens mos­trem incapaços de com­ba­tre la injustícia sag­nant d’aquest Temps de Merda, que segresta i mata, per­pe­tuem la barbàrie i la nos­tra misèria per­so­nal.