El joc democràtic

Pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons i gua­nyar no necessària­ment vol dir manar. Ha pas­sat abans, ha pas­sat en aques­tes elec­ci­ons muni­ci­pals i tor­narà a pas­sar en el futur. No només en els ajun­ta­ments. Ha succeït també en els comi­cis cata­lans, per exem­ple. Quan Artur Mas va ser pro­cla­mat ven­ce­dor per CiU i l’oli­vera el va dei­xar a l’opo­sició perquè sumava. Això és el joc democràtic. Si no sumes, has de bus­car suports. El que passa és que els elec­tors ten­dim a jus­ti­fi­car o des­tros­sar un pacte basant-nos en les sim­pa­ties que tenim pels actors de l’entesa. Si remen a favor, l’aplau­dim. Si repre­senta els que no ens agra­den, el con­dem­nem. És humà, però no pràctic. La llei elec­to­ral és molt clara. I els matei­xos par­tits que, en funció de l’acord de torn, en des­bar­ren són els matei­xos que al Par­la­ment de Cata­lu­nya fa legis­la­tu­res que tenen parada la nova nor­ma­tiva cata­lana. Per què? Sim­ple­ment a molts no els interessa fer-ho perquè, de fet, ja els va bé com està. Si ha de gover­nar el ven­ce­dor o no s’ha d’acla­rir. D’opci­ons n’hi ha, i estan plan­te­ja­des. Com la segona volta que fan en altres països.

Ahir alguns mit­jans, sobre­tot espa­nyols, s’esgar­ri­fa­ven per la inter­venció del pre­si­dent Quim Torra en el pacte del seu poble natal, Santa Coloma de Far­ners. El més sor­pre­nent, però, és que també ho feien alguns líders –en actiu o ja apar­tats– que en més d’una ocasió han donat ins­truc­ci­ons als alcal­des sobre cap on havien de tirar. D’exem­ples, n’hi ha molts. Com quan, ja fa força anys, des de la plaça Sant Jaume es va forçar un pacte a tres a l’Ajun­ta­ment de Girona. Ho han fet tots. Algú s’escan­da­lit­za­ria de saber que Pedro Sánchez o Mari­ano Rajoy, per posar dos noms, hagin aga­fat el telèfon algun cop i hagin vetat alguna cosa? La política és així, i tam­poc cal ser inge­nus.

Però no s’enga­nyin. Avui començarà la bata­lla real dels pac­tes poste­lec­to­rals: la de les dipu­ta­ci­ons cata­la­nes, que és on hi ha el poder real i es reme­nen els diners de veri­tat. Tot això que ha pas­sat fins ara ha estat un ape­ri­tiu.