El llegat de Lluís Albert

Lluís Albert, 95 anys, cap clar i cos més que rao­na­ble­ment fun­ci­o­nal, em rep a casa seva de l’Escala. La morada és veïna del Clos del Pas­tor, museu Víctor Català des del 1988 després que ell, nebot i hereu de l’escrip­tora, fes donació dels manus­crits i el mate­rial divers de Cate­rina Albert, i que l’Ajun­ta­ment adquirís l’edi­fici; sort, diu, d’aquest alcalde (Víctor Puga) que ho va des­en­ca­llar... Els espais de l’habi­tatge són gene­ro­sos i la gran sala –la taula llarga i diver­sos ele­ments ara són plens d’arxi­va­dors, papers i par­ti­tu­res– dona a un jardí sepa­rat del car­rer per una balus­trada d’aire nou­cen­tista; els fines­trals que hi donen per­me­ten de veure el mar a l’altre cos­tat del pas­seig. Sen­sació de pau i de con­for­ta­bi­li­tat.

Amb eloqüència i pre­cisió m’explica que vol donar a la Dipu­tació el con­si­de­ra­ble aplec musi­cal que omple aque­lles dot­ze­nes de clas­si­fi­ca­dors. Una part del mate­rial con­sis­teix en els arran­ja­ments que ell mateix va fer dels clàssics uni­ver­sals –Mozart, Beet­ho­ven...– per a l’Orques­tra de Cam­bra de Girona durant els tretze anys que va diri­gir-la. Tot fet a mà sobre el paper pau­tat: una feina infi­nita, subrat­lla, que avui amb els mit­jans informàtics ja no cal­dria.

L’altra part con­sis­teix en la música que ell ha anat exhu­mant de l’oblit i del semi­o­blit de com­po­si­tors cata­lans, espe­ci­al­ment de l’espai que inclou l’orga­nisme pro­vin­cial. Desis­teix de cata­lo­gar-ho, diu, per dues raons: hi ha una gran fei­nada i avui es fa d’una manera més moderna de com ho havia fet sem­pre ell. Però, això sí, cada comarca –els clas­si­fi­ca­dors mos­tren els nom de Gar­rotxa, La Selva...– dis­po­sarà de la música feta pels que hi van néixer o se la van fer seva. Les viles de més pro­ducció musi­cal, o que el mes­tre va tre­ba­llar-les amb més inten­si­tat –com ara l’Escala mateix–, dis­po­sen d’arxi­va­dor exclu­siu. Quan ho tin­gui tot enlles­tit, i amb la col·labo­ració del con­sis­tori esca­lenc, té pre­vist expo­sar públi­ca­ment tot aquest mate­rial i con­vo­car els mit­jans perquè en facin ressò; ene­mic de les com­pli­ca­ci­ons burocràtiques, a par­tir d’aquell moment i con­cer­tat amb l’orga­nisme públic, cada comarca ja podrà reco­llir el que li cor­res­pon per posar-ho imme­di­a­ta­ment a l’abast d’estu­di­o­sos i de músics interes­sats.

I la seva pro­ducció? El que el mes­tre ha com­post, estre­nat i diri­git –se sent orgullós del “Con­cert de la Costa Brava”, el Con­cert en sol menor per a piano i orques­tra–, més tots els guar­dons, reco­nei­xe­ments, foto­gra­fies, enre­gis­tra­ments musi­cals i vide­ogràfics, bibli­o­gra­fia, ins­tru­ments... ho ha lle­gat a la seva filla Mercè, pro­fes­sora de música. Ella, en el seu moment, con­ver­tirà part de la casa en expo­sició per­ma­nent. Dels lli­bres, Albert es mos­tra espe­ci­al­ment con­tent de dos: el Trac­tat d’ins­tru­men­tació per a cobla (1999) que va retar­dar-ne la publi­cació qua­ranta anys per no coin­ci­dir amb l’edició de l’obra homònima de Joa­quim Serra, el seu mes­tre reco­ne­gut. I el Cançoner de l’Empordà (1994), trans­cripció de lle­tra i música de peces que havien estat molt popu­lars, amb il·lus­tra­ci­ons de Joa­quim Bech de Careda.