Només un sí és que sí

Cap sentència res­ca­ba­larà la víctima del que cinc sal­vat­ges li van fer aque­lla nit dels San Fermín del 2016. Però des d’ahir bar­ba­ri­tats com la que va fer La Manada a Pam­plona amb una jove que tot just aca­bava de com­plir la majo­ria d’edat tenen menys impu­ni­tat. Perquè de la sentència que va dic­tar ahir el Tri­bu­nal Suprem el més impor­tant no és que incre­menti la pena de 9 anys de presó a 15 –que també!–. Sinó que defi­ni­ti­va­ment es deter­mini com a vio­lació el que va pas­sar en aquell por­tal de la capi­tal navar­resa. Cinc fat­xen­des que tenen acor­ra­lada una noia ater­rida –que no pot ni dir paraula– i que acaba sot­me­tent-se a l’agressió d’unes bèsties cor­pu­len­tes. Això és una vio­lació com una casa de pagès. No calia que ho digués el Suprem, ho sabia tot­hom. En cap cas es pot par­lar de con­sen­ti­ment. Encara ahir vam haver de sen­tir l’advo­cat de La Manada defen­sant que només un no és que no. És clar que una víctima inde­fensa pot aca­bar sent agre­dida sense que pugui resis­tir-se ni rebut­jar la relació sexual. Perquè, com va expli­car ahir l’advo­cada de la víctima de La Manada, no es pot dema­nar a les dones resistències heroi­ques gai­rebé suïcides davant els agres­sors. Per això, en ple segle XXI ha de que­dar molt clar que només un sí és que sí. I això inclou abans de la relació i durant la relació. Una dona ha de poder dir que no en qual­se­vol moment i ser res­pec­tada. I en aquell moment deixa de ser un sí. Per mol­tes indecències que sos­tin­gui la senyora Álva­rez de Todelo en els actes elec­to­rals. I els homes que no ho com­pren­guin hau­ran de pagar la pena de vio­lació. Perquè és el que és. El vere­dicte d’ahir és una bona notícia. Malau­ra­da­ment, encara queda la impu­ni­tat reser­vada als impre­sen­ta­bles jut­ges de Navarra. Perquè van negar que l’agressió de La Manada fos una vio­lació, perquè els van dei­xar en lli­ber­tat, fet que va posar en perill les dones –no vull fer equi­pa­ra­ci­ons sobre pre­sons pro­vi­si­o­nals perquè hi ha com­pa­ra­ci­ons que ofe­nen– i sobre­tot pel magis­trat que va afir­mar ver­go­nyo­sa­ment que havia vist satis­facció en la cara de la víctima. A aquests no els pas­sarà res i con­ti­nu­a­ran exer­cint la seva (in)justícia de mas­clisme malaltís.