Una dansa d’estiu

A vega­des és pos­si­ble, com en un conte xinès, can­viar d’estació entrant en un qua­dre. És un dels múlti­ples goigs que pro­por­ci­ona con­tem­plar el Bal du Mou­lin de la Galette, que Renoir va pin­tar el 1876, durant un estiu que, per més temps que passi, es con­ti­nuarà assem­blant als nos­tres. Fins i tot molt abans de poder gau­dir de l’ori­gi­nal a Bar­ce­lona, arran de l’expo­sició Renoir entre dones de fa prop de tres anys, tenir al davant qual­se­vol làmina d’aquesta pin­tura feliç t’immer­gia en un somni, no prou irreal de tota manera perquè no sen­tis­sis com pujava fins a aquest bere­na­dor en festa la flaire obs­ti­nada dels subur­bis flu­vi­als. Hi ha poques obres que trans­me­tin amb la mateixa inten­si­tat l’ale­gria de ser jove un cap­ves­pre d’estiu, sota un empar­rat flo­rit que remou un ven­tet lleu­ger i que escampa pam­pa­llu­gues de llum als ros­tres som­ri­ents, als ves­tits dels balla­dors, a l’ala dau­rada dels cano­ti­ers. Renoir, que sovint pin­tava les dones com si fos­sin nines reta­lla­bles –una dolçor rosada i sense vida–, fa en aquesta tela bulli­ci­osa, amb tot de pare­lles posant en movi­ment les diver­ses for­mes de l’amor, el seu millor paper, sobre­tot per la tre­mo­lor d’aquesta llum que també dansa sobre els con­cur­rents, for­mant arreu llu­ne­tes res­plen­dents i bellu­ga­dis­ses. Al Dinar dels remers, del mateix 1876, hi ha un fes­teig sem­blant entre els cos­sos i la llum, però hi falta aquest pol·len cen­te­lle­jant, com si la joia que l’art ha acon­se­guit fixar hagués arri­bat a un tal súmmum que ja no pogués sinó des­in­te­grar-se, com anun­cien aques­tes vol­ves fugi­ti­ves, on es con­cen­tra alhora la feli­ci­tat màxima de l’ins­tant i la imminència de la seva des­a­pa­rició. Quan aquesta pin­tura va ser expo­sada per pri­mera vegada a Bar­ce­lona, el 1917, José Francés va escriure que no es podia con­tem­plar “sense sen­tir esgar­ri­fan­ces d’un delit gai­rebé angoi­xant”. És exacte. Al Mou­lin de la Galette, l’artista no regis­tra la rea­li­tat d’un entre­te­ni­ment can­do­ro­sa­ment rural al cor de la ciu­tat moderna, sinó els efec­tes del temps sobre aquesta rea­li­tat, com es va fer pre­sent quan l’obra va tor­nar a Bar­ce­lona cent any després. Els ale­gres mont­mar­trencs, “reno­uers i una mica des­ca­mi­sats”, han que­dat esbos­sats, deia Paul Per­rin, en una imatge que és ja un record del pas­sat, del qual la memòria comença a obli­dar certs detalls, fins que només en reté la impressió llu­mi­nosa d’alguna cosa que se’n va. Si tan­quem els ulls, encara els ima­gi­nem ballant al seu turó pari­senc, bonas­sos i con­fi­ats, amb les gal­tes rosa­des, els bar­rets de palla i la roba de mudar, com si la festa hagués de durar per sem­pre, i una punta de ten­dresa ens enva­eix, com avui davant una pèrgola qual­se­vol a l’ombra dels til·lers, tan fra­gants a finals de juny, tan embri­a­ga­dors i fugaços com un ball d’estiu.