Els tresors de Can Xapes

Can Xapes va ser un autèntic refe­rent de la cuina giro­nina. Un espai que, a poc a poc, després de ser un cinema i un bar, es va con­ver­tir en un res­tau­rant d’un nivell altíssim que com­bi­nava la devoció pel pro­ducte, la deli­ca­desa en el ser­vei i, als fogons, una auten­ti­ci­tat sense esclet­xes. “Cui­nant amb cari­nyo, tot surt més bo”, diu la Maria Carme Coll, que en va ser la cui­nera, al cos­tat de la seva sogra, l’àvia Fina. Amb el seu tarannà pon­de­rat i for­mal, en Quim Vicens recor­ria les tau­les i ate­nia la cli­en­tela. Can Xapes va tan­car l’any 2010 i no es va reo­brir fins al 2018, ara fa tot just un any. Els amos no el llo­ga­ven per por de per­dre una iden­ti­tat que s’havia for­jat amb molt d’esforç i una dedi­cació exem­plar, començant per la famosa barra feta amb pedra de Figue­res, tot un símbol d’aquells anys, per la resta de deco­ració que ara en diríem vin­tage, i aca­bant per la filo­so­fia de la mítica casa de men­jars. “Havia de ser algú que res­pectés l’essència del local i li tornés a donar vida”, diu Maria Carme Coll. Aquest algú va ser una enti­tat –AD Ini­ci­a­ti­ves Soci­als– que pro­cura que joves amb man­can­ces de conei­xe­ments pro­fes­si­o­nals o d’habi­li­tats psi­co­so­ci­als, tin­guin un horitzó per­so­nal i labo­ral.

Després de fer ser­vir la cuina com a labo­ra­tori d’aquesta inserció, diri­gits per Conxi Martínez, es van deci­dir també a obrir el men­ja­dor, a través d’un cui­ner jove (Lluc Quin­tana, intrèpid, atre­vit, amb una base molt sòlida) i d’un jove som­me­lier, Con­rad Johera, atent al bate­gar del ter­ri­tori. Van obrir, com ells matei­xos con­fes­sen, “el cofre del tre­sor”, i en aquests 365 dies n’han anat extra­ient joies cada dia. Fa poc, la vella i la nova gene­ració es van ajun­tar per ofe­rir un sopar de tri­but a la història. S’hi per­ce­bia aquell alè ino­bli­da­ble d’abans i l’actual entu­si­asme. Un còctel mesu­rat i emo­ci­o­nant. Plats que for­men part del nos­tre patri­moni culi­nari i que ara tenen con­tinuïtat amb una pro­posta amb accent soli­dari. Un relat d’amor i de con­fiança, de pas­sat i futur, amb un pre­sent ama­rat del per­fum de tants anys.