Un sistema polític anòmal

Tinc pocs dub­tes que el mis­satge de les elec­ci­ons gene­rals del 28-A va ser, a escala esta­tal, el d’una majo­ria que opta per un govern d’esquer­res que es faci càrrec del con­flicte de Cata­lu­nya mit­jançant el diàleg. Amb el PSOE en l’epi­cen­tre i Uni­das Pode­mos com a col·labo­ra­dor neces­sari. I a Cata­lu­nya, la històrica victòria d’ERC i la revi­fada soci­a­lista indica que l’inde­pen­den­tisme con­ti­nua sent la ban­dera d’una part prin­ci­pal de la soci­e­tat, però que una majo­ria vol que repu­bli­cans i soci­a­lis­tes posin les vies per tran­si­tar en el con­flicte cap a una solució democràtica. El tri­par­tit de dre­tes va plan­te­jar una pro­posta clara de con­fron­tació repres­siva per a Cata­lu­nya amb el 155 per­ma­nent i la judi­ci­a­lit­zació de la política com a esten­dard. I els resul­tats del PP, Cs i Vox, al con­junt de l’Estat, però sobre­tot al nos­tre país, van evi­den­ciar el rebuig a aquesta via. Que ara Pedro Sánchez imiti Rajoy en el seu immo­bi­lisme tan­cre­dista és un des­propòsit que menys­prea la volun­tat de la ciu­ta­da­nia. En comp­tes de fer front al con­flicte, tal com li van dema­nar les urnes el 28-A, Sánchez se’n vol apro­fi­tar per mirar d’acon­se­guir una inves­ti­dura gratuïta, o cul­par l’opo­sició de no acon­se­guir-ho –com també va fer Rajoy–. Una mos­tra més de l’anòmal sis­tema polític espa­nyol a escala esta­tal –en altres àmbits no passa–. Als països amb democràcies con­so­li­da­des, quan un par­tit gua­nya les elec­ci­ons sense majo­ria abso­luta assu­meix la res­pon­sa­bi­li­tat de bus­car suports. Nego­cia, fa pro­pos­tes i cons­tru­eix un govern de coa­lició en què òbvi­a­ment ha de com­par­tir quo­tes de poder amb els ali­ats. A ningú se li acut vetar el líder del par­tit que neces­si­tes per gover­nar. I per des­comp­tat s’afron­ten les divergències. Però un cop més, Spain is dif­fe­rent. Sánchez sem­bla ater­rit de tenir els pode­mi­tes en el Con­sell de Minis­tres i ERC com a inter­lo­cu­tor al Congrés en el moment que arribi la sentència del Suprem. Però la solució no pot ser el vet als ali­ats, sinó fer que el PSOE moduli el seu dis­curs sobre la sentència perquè aquesta no sigui un ariet en mans de la dreta reac­cionària i es pugui recon­duir el con­flicte a les vies de la política. Bus­car el suport de la dreta, com és el cas de Cs, per inca­pa­ci­tat d’assu­mir el dis­curs crític en una situ­ació de repressió judi­cial és una opció de líder petit sense capa­ci­tat per apor­tar solu­ci­ons als grans pro­ble­mes.