El Canigó / Le Canigou

Tinc un amic a Cabes­tany, a la Cata­lu­nya del Nord, que està ufanós de veure tan bé el Canigó des de casa seva estant. Fins i tot va fer tallar un arbre del seu jardí per poder con­tem­plar millor “la santa mun­ta­nya de tots els cata­lans”. Un fotògraf per­pi­nya­nenc, Paul Palau, autor de les foto­gra­fies de l’excel·lent lli­bre Canigó, màgia d’una mun­ta­nya, escriu que aquesta ser­ra­lada és un dels últims san­tu­a­ris dels som­nis i les lle­gen­des del nos­tre Piri­neu. “Tinc el Canigó a din­tre”, con­fessa. I l’amic Ber­nat Rieu, un gran eru­dit de la nos­tra història comuna, escriu en el mateix lli­bre que “com el mont Olimp, l’Etna o el Fujiyama, el majestuós Canigó, embol­cat amb ermini una part de l’any, és font d’admi­ració i ins­pi­ració per als que poden con­tem­plar-lo”. És sabut que l’any 1955 un vilatà d’Arles de Tec, Fran­cesc Pujada, endut per l’entu­si­asme que li enco­ma­nava el massís del Canigó, va tenir la idea d’encen­dre els focs de Sant Joan i repar­tir la flama arreu dels Països Cata­lans, ini­ci­a­tiva que ha con­tribuït molt a man­te­nir viu el caliu (mai millor dit) català allà i aquí. El Canigó és com un anell de roda es con­tem­pli des del nord o des del sud, des de lle­vant o des de ponent.

En el dit lli­bre, Palau i Rieu expli­quen un feno­men que, de pri­mer moment, costa de creure: des del san­tu­ari de la Mare de Déu de la Guarda de Mar­se­lla, a més de 250 quilòmetres en línia recta, un deter­mi­nat dia de l’any es veu el massís del Canigó. De fet és un feno­men de refracció atmosfèrica que per­met fer pujar (diguem-ho així) la reta­llada de les cres­tes del Canigó en la llum del sol ponent. Una magnífica foto­gra­fia, en el lli­bre, ho deixa ben clar i vis­tent.

El Canigó, i ara els focs de Sant Joan, són refe­rent obli­gat quan par­lem del sen­ti­ment català enllà de geo­gra­fies polítiques. Tot és bonic i enten­dri­dor, emo­tiu i benigne, però en el fons fa una mica de pena que sigui sobre­tot en el folk­lore i les lle­gen­des on con­ver­geix més el sen­ti­ment català a banda i banda d’aquesta fron­tera arti­fi­cial. Malau­ra­da­ment, al nord, la paraula català és massa sovint només un adjec­tiu, es cons­tata per exem­ple en alguns car­rers i pla­ces de Per­pinyà: La Cafetière Cata­lane, La Che­mi­se­rie Cata­lane, La Bouc­he­rie Cata­lane… Encara hi ha força gent que serva l’espe­rit i el sen­ti­ment català a l’altra banda dels Piri­neus, i ho con­fessa. Però solen dir-ho en francès, almenys en públic: “Je suis cata­lan.”