En Joan de La Granja

A la vall d’Hostoles, molta gent l’anomenava pel personatge teatral que interpretava a TV3, més que pel seu nom, Xavier Serrat. A les Planes, ell i la família hi passaren alguns estius en una casa que tenia llogada, i era molt conegut de tothom pel seu caràcter obert, cordial i no gens cregut tot i que la sèrie televisiva li havia donat gran notorietat. La Granja (1989-1992) va ser pionera en això de les sèries televisives. En Xevi Serrat es movia molt per la vall d’Hostoles, i amb ell vam tenir llargues converses i trobades; plegats vam fer dinars, berenars i sopars, cantades, grans tirallongues d’acudits, tant a les Planes com a Sant Feliu. El cas és que ens vam fer molt amics i vam formar una colla fixa que, quan ell pujava, ens trobàvem immediatament allà on fos. El novembre del 1996 em va presentar el llibre Broubufat (L’Eix Editorial), l’únic que he dedicat al meu poble, i per veritat i justícia he de dir que la presentació va ser espectacular i sorprengué a tothom. Es muntà una gran pantalla de cinema on anaven sortint amics que parlaven del llibre (Modest Prats, Jaume Reixach, Jordi Vendrell, Pius Pujades, Llorenç Torrado...). Tot feia pensar que era en directe; no sabíem quins mitjans o quines tècniques manipulava en Xevi Serrat, però el cas és que semblava evident que l’home parlava amb els que anaven desfilant per la pantalla. Hi afegiré encara que, acabada la presentació, els tastets variats i exquisits foren oferts pel Motel Empordà de Figueres, que el meu amic Joan Ferrerós va tenir cura de traginar fins al poble amb el seu totterreny. Recordo especialment un dia que a mitja tarda érem a casa d’en Xevi a les Planes i de cop i volta ens diu: “Va, que farem una costellada i soparem tots plegats.” Va anar a comprar costelles a can Xirgu, botifarres a can Cadet, i va començar a fer foc. Havia plogut al matí, la llenya era molla i aixecava una gran i espessa fumera que ens va fer obrir ràpidament portes i finestres. Férem la costellada, vam sortir de casa seva a hores petites de la nit, i he de dir que mai de la vida havia menjat unes costelles de xai tan ben fumades. Adeu, Xevi, reposa en pau, que ja t’ho mereixes. Seguiràs viu per sempre en el nostre record, perquè és impossible oblidar un amic com tu.