Llavor de totes les victòries

En tots els col·lec­tius hi ha qui fa la feina amb més exhi­bi­ci­o­nisme i qui tre­ba­lla més soter­ra­da­ment. L’advo­cat Andreu van den Eynde és dels segons. Ara ha acon­se­guit forçar el Suprem a con­sul­tar el Tri­bu­nal de Justícia de la UE sobre la immu­ni­tat d’Oriol Jun­que­ras com a euro­di­pu­tat electe. Una con­sulta que no és un plat del gust del jutge Marc­hena, que s’hi ha vist obli­gat després que l’advo­cat de Jun­que­ras hagi vençut el rebuig total al tràmit jurídic de la impla­ca­ble fis­ca­lia i de l’advo­ca­cia de l’Estat. L’accés al Tri­bu­nal de Luxem­burg con­ver­teix el con­flicte català en afer euro­peu. Ho fa en el cas de Car­les Puig­de­mont i Toni Comín, que deman­den a títol per­so­nal. Però espe­ci­al­ment en el d’Oriol Jun­que­ras, perquè el fet d’haver acon­se­guit que el Suprem espa­nyol s’hagi hagut de per­so­nar en el tri­bu­nal euro­peu ins­ti­tu­ci­o­na­litza i esta­ta­litza l’afer. I les con­seqüències del que dic­ta­mini Luxem­burg sobre Jun­que­ras, i de retruc per a la resta de pre­sos polítics si el pre­si­dent d’ERC hagués de ser alli­be­rat, pot tenir con­seqüències bru­tals per a l’Estat espa­nyol. La ignomínia que repre­sen­ten els pre­sos polítics –els que estan a Lle­do­ners, Puig de les Bas­ses o Mas d’Enric, però també tots aquells que res­ta­rien empre­so­nats si no esti­gues­sin refu­gi­ats al lamen­ta­ble exili– és un taló d’Aquil·les de l’Estat. I forçar el seu alli­be­ra­ment seria una victòria de l’inde­pen­den­tisme català impor­tantíssima. A Madrid això fa pànic. Per això l’Estat fa cas omís al dic­ta­men del Grup de Tre­ball sobre Deten­ci­ons Arbitràries de l’ONU, que n’exi­geix l’alli­be­ra­ment. La qual cosa no vol dir que no hagi rebut la decisió amb estu­pe­facció i molta pre­o­cu­pació, per molt que es dis­si­muli. Una forta cla­te­llada fruit de la tasca d’un altre dis­cret advo­cat, però molt efec­tiu, com és Ben Emmer­son. Als tri­bu­nals –com en tan­tes altres coses en la lluita pels drets– és des­a­con­se­lla­ble fer pronòstics rotunds i osten­to­sos. Perquè de vega­des es gua­nya i altres es perd. L’impor­tant, com diu Jun­que­ras sem­pre, és tenir pre­sent que “som fruit de mol­tes der­ro­tes, però som la lla­vor de totes les victòries”.