El cambrer insistent

He expli­cat el fet altres vega­des. Hi rein­ci­deixo per als lec­tors de nova incor­po­ració i perquè de tant en tant em ve al cap i em segueix fent gràcia. L’estiu acon­se­lla la dis­tensió.

Un dia, fa uns anys, vaig anar a dinar amb una colla d’amics a un res­tau­rant del cap­da­vall del car­rer Ari­bau de Bar­ce­lona. No recordo si es deia Àbac. No sé si encara és obert. Ens vam asseure en una taula llarga. Jo vaig que­dar en un extrem. Va venir el cam­brer a pren­dre nota. Vaig creure que havia de salu­dar-lo en nom de tots, i li vaig dir: “Dela­guard.” El cam­brer va que­dar amb el bolígraf en sus­pensió.

– “Què vol dir dela­guard?”

El vaig il·lus­trar:

– “És una salu­tació, resul­tat de la con­tracció de Déu vos guard, amb la inter­ferència d’un la en comp­tes del vos, que indica que la per­sona ori­ginària­ment salu­dada era una dona. No em faci dir res més ni donar-li el motiu de la subs­ti­tució. Ho dic sovint. Molta gent que conec també ho fa.”

– “No ho havia sen­tit mai” –va dir el cam­brer.

– “Pot­ser és que només ho diem al Maresme.”

– “Al Maresme? He vis­cut a Premià i a Sant Pol i no ho vaig sen­tir mai.”

A par­tir d’ara el lec­tor es pot pen­sar que explico un acu­dit, una facècia inven­tada. Pri­mer de tot, hi ha coses que no es poden inven­tar. Després, els com­panys de taula em dis­pen­sa­ran de men­tir.

– “Ho devem dir només a Mataró” –vaig apun­tar.

– “A Mataró? Hi vaig viure dos anys i no vaig sen­tir que mai ningú digués dela­guard.”

– “Pot­ser és pri­va­tiu del cen­tre de la ciu­tat.”

– “Vaig viure al car­rer Lepant, que és al cen­tre, i no ho vaig sen­tir mai.”

Jo en aquest moment evo­cava aque­lla seqüència d’una pel·lícula de Buñuel que pre­senta un matri­moni que dis­cu­teix sobre l’existència de Déu men­tre dinen en un res­tau­rant. Com que no en tre­uen l’aigua clara, cri­den al cam­brer perquè els il·lumini. La res­posta no els satisfà i fan venir el cui­ner, màxima auto­ri­tat de l’esta­bli­ment. Aquell cam­brer i jo no parlàvem de teo­lo­gia però la con­versa adqui­ria aires d’una per­se­cució sur­re­a­lista.

– “Doncs miri, només ho devem dir a la Ram­bla de Mataró.”

– “A la Ram­bla? Vaig fer de cam­brer al bar Iluro i ningú mai em va dir dela­guard.”

(L’amo del bar Iluro em va con­fir­mar més tard que havia tin­gut un cam­brer que res­po­nia a aques­tes carac­terísti­ques, nòmada i inqui­si­tiu).

Feia gana, els com­panys de taula s’impa­ci­en­ta­ven. Un va tallar la con­versa:

– “Atura’t aquí. No li diguis que només ho dieu a casa teva perquè te’l tro­baràs al dor­mi­tori.”