Fes-ho tu

Fes-ho tu, camina des­calç per l’asfalt un dia d’estiu, en plena onada de calor. Fes-ho tu, imbècil, però deixa el teu gos a casa amb aigua fresca a la vora. Mira que és fàcil sor­tir un moment al car­rer, engan­xar el revers de la mà a terra, durant només cinc segons. Si ho pots supor­tar sense fer-te l’heroi, puja a casa, lliga el gos i pas­se­geu. Si has de treure la mà perquè et cre­mes, no tre­guis el gos fins més tard, quan el sol hagi cai­gut i l’asfalt ja no recordi l’olla que tu, gamarús, ja no poses a bullir perquè és estiu i pre­fe­rei­xes una sopa freda. Els gos­sos tenen coi­xi­nets que no només ser­vei­xen per esmor­teir el pes de l’ani­mal i per pro­te­gir les potes de l’impacte con­tinu con­tra el pavi­ment. Són pell i la pell es crema. Sem­bla un tema de sen­tit comú, el menys comú de tots els sen­tits. L’altre dia vaig aban­do­nar els mus­clos de roca que estava pala­de­jant en un res­tau­rant i em vaig diri­gir (d’entrada, amb ama­bi­li­tat) a un matri­moni que pas­se­java un gos a les dues del mig­dia. “S’acaba de banyar”, em va con­tes­tar el cretí de l’amo. Des de l’aigua fins on érem en aquell moment, el pobre gos havia hagut de tra­ves­sar tota la sorra (bullent), havia pas­sat el pas­seig enqui­tra­nat (bullent) i havia fet un bon tram de car­rer (bullent). Tenia el pèl com­ple­ta­ment sec i la llen­gua li tocava a terra. El matri­moni anava ben calçat, amb vam­bes i mit­jons blancs, com els car­rin­clons. Vaig aga­far la mà de l’amo i la hi vaig acom­pa­nyar fins a terra. La va treure al cap de mig segon. Es cre­mava. Fes-ho tu, curt, camina metres i metres amb les mans a terra i la llen­gua enfora. Segur que pots; el cer­vell no et pesa prou per per­dre l’equi­li­bri.